 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
ARRIBADA
Torno un altre cop a aquesta terra àrida,
resseca, lleres que s’escampen com taques
olioses. Tot d’una desapareixen
les fileres d’arbres a qualsevol ribatge
(semblen una pàgina plena de caràcters,
es necessita tota una vida per treure’n
el sentit amagat. I ni així s’hi arriba).
Els diàlegs són plens de color d’arena.
He d’obligar els ulls, emperesits al nord,
perquè s’habituïn a aquests tons torrats.
Sempre els han volgut evitar, com una amenaça
palesa. I en altres latituds han preferit
simular unes cataractes per a la memòria.
No sempre l’oblit dels colors no és voluntari.
Són tènues en aquesta terra que he crescut,
embolcallant una trista cel·lofana en tot viatge.
Ara es repeteix el trajecte: de muntanyes rocoses
a camps mustis, i el regnant silenci del sol.
Xavier Farré
La disfressa dels arbres
Quaderns crema, 2008
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Sembla impossible que d'aquest sol tan àrid, en pugui sortir una planta tan ufanosa...
Bon vespre, Jesús.
Sempre queda quelcom de vida allà on pensem que no hi resta res.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada