ALBUFERENC

(Fotografia de l'autor que acompnaya el poema)

ALBUFERENC

T’han fet per a ser camí

sobre el sol reflectit,

sobre el verd líquid.

T’han fet per a ser paisatge,

per a retindre el vent,

pera obrir les aigües.

Com un gran peix

amb escates de quitrà,

amb cos de fusta,

t'han fet peça a peça

en les mans del calafat,

la gaia, els merils, les bordes,

els màstils i la perxa per anar avall. 

Pren el timó pescador, 

la barca t’entregarà el llac.

Berna Blanch

Albuferenc

El Petit Editor, 2018

Més obre l'autor, ací

[ASSAGE EN L'ARENA ESBOSSOS I COLORS...]

(Imatge pròpia)

assage en l'arena esbossos i colors:
la primera llum de la lluna, crua i temorenca, 
acaricia les ondulacions tímides de les ones, 
subtils reflexos que embolcallen 
a mirada malva d'una mar 
picotejada per peixets esblaimats 
que neden talment confiats.
enllà, l’horitzó està pintat 
per les traçades de la grisalla 
que va dipositant el capvespre 
allunyat del soroll dels núvols. 
m’assec en l'arena i torne a mirar la mar.
com un xiquet bocabadat, m'encise perseguint 
els geps de les onades prenyades d'oxigen 
que arriben fins la a platja
les quals fan desaparéixer les sendes 
que els crancs hi dibuixaren 
fins que s'esgoten, tèbies i dòcils, 
abans de fregar-me els peus.
em queda capficat i naufragat, no sé per què, 
pensant en l'última onada prenyada d'oxigen 
que arribarà abans de la calma que arrossegarà
l’adveniment de la derrota muscular.
m'alce i me'n vaig: núvols de marbre 

tapen l'aureola de la lluna.

Hermini Pérez

Més sobre l'autor, ací

«TANT EN AMOR MA PENSA HA CONSENTIT...»

(Imatge pròpia)

«TANT EN AMOR MA PENSA HA CONSENTIT...»

                                                        Ausiàs March.

Tant en Amor ma pensa ha consentit 

que em faig estrany i d'aquest món interdit, 

foragitat de mi, en els espills captiu. 

El vent que la mar viu em torna esquiu 

i tem la nit que muda les figures. 

Del meu navili d'enlairades amures, 

que ensinistrava la mar, la governava, 

quatre fusts en resten a la platja. 

¿Per què hom perd la seua vigoria,

com un infant s'ajup i cerca escalf?

¿Per què ens nega el seny de melangia

i ens fa molls i estòlids com el fang?

Tant en Amor ma pensa ha consentit

que ara el camí que em portava a la marina

em deserta i m'amoïna com un espés neguit,

i aquesta color de salnitre que em curtia

ara em fa nosa com el baf de bonança.

Que cap vaixell no naix per habitar un port,

sinó per besar la llunyania!

Veu entre quers, la sent que defallia.

En restar sola, perduda l'alegria,

la pensa d'Amor la retenia,

però ni una brisa no em digué que la perdia.

Josep Mir

Viure no és necessari. Navegar sí

La forest d'Arana, 1987

Més sobre l'autor, ací

EL MATÍ

(Imatge pròpia)

EL MATÍ

 A Carme Linares

i Rafel Torregrosa

I a Ginesta

I

En començar a dir-me,

a anomenar-me, a ser,

a desxifrar riuades

de mots buscant-se en ordre,

he reparat, abstreta,

en el color magnífic

del matí.

Estic encara nua i els reflexos

del sol –sembla un ocell

oníric– em transformen

la carn en força mítica.

Moment d’incertitud.

Retrobe cega, però, la calentor

benigna de la llum, que indiferent

es tomba sobre el món.

Moment en què el miracle

es dóna.

Òbric els braços, els alce

per retallar-me en arc

o arbust i recollir-ne

la pau, aquesta pau 

–que tant envege–

de la natura sòlida, perpètua.

Lola Andrés

Jocs de llum

Ed. Bromera, 2006

Més sobre l'autora, ací  i ací

SOBRAN LAS PALABRAS

(Imatge no identificada prasa de la xarxa)

SOBRAN LAS PALABRAS

Por traidora decidí hoy,
martes 24 de junio,
asesinar algunas palabras.
Amistad queda condenada
a la hoguera, por hereje;
la horca conviene
a Amor por ilegible;
no estaría mal el garrote vil,
por apóstata, para Solidaridad;
la guillotina como el rayo,
debe fulminar a Fraternidad;
Libertad morirá
lentamente y con dolor;
la tortura es su destino;
Igualdad merece la horca
por ser prostituta
del peor burdel;
Esperanza ha muerto ya;
Fe padecerá la cámara de gas;
el suplicio de Tántalo, por inhumana,
se lo dejo a la palabra Dios.
Fusilaré sin piedad a Civilización
por su barbarie;
cicuta beberá Felicidad.
Queda la palabra Yo. Para esa,
por triste, por su atroz soledad,
decreto la peor de las penas:
vivirá conmigo hasta

el final.

María Mercedes Carranza

Més sobre l'autora, ací

XIPRERS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

XIPRERS

Aquells que guien el perdut,

que acullen les penes solitàries.

Són els reis dels camins,

el bressol dels pelegrins.

De branques altes i fortes.

De fosques fulles perennes.

Sols el cel els resguarda.

Impregnen temor als que els miren.

Tan sols els ocells hi nien.

Seguiré, agosaradament, el camí marcat.

Bàrbara Torres

Dins El vers als llavis: homenatge a Carles Salvador

Ed. Enkuadres, 2019

Més sobre l'autora, ací

UN LLEÓ SEMBLA UN LLEÓ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

UN LLEÓ SEMBLA UN LLEÓ

Un lleó sembla un lleó.
Una aranya sembla una aranya.
Però des del darrere dels ulls d’un home et pot estar mirant qualsevol.

M’han dit paraules 

que se m’han cargolat al coll i m’han serpentejat entre els cabells.
Sovint he semblat més feliç que no era.
Els somriures atrauen el verí de les serps.

Teresa Colom

On tot és vidre

Pagès Editors, 2009

Més sobre l'autora, ací

[Ací es pot veure a l'autora recitant el poema en català i en castellà]

LAH459 – HAIKUS D’ACOMIADAMENT

(Imatge pròpia)

LAH459 – HAIKUS D’ACOMIADAMENT

Romanem junts.

Però tu al llit inhòspit

de l’hospital

Al jardí, els gats

continuen jugant.

I tu, ací.

La boca seca,

L’expressió transmutada

i els cors trencats.

La boca seca.

Paraules amagades

al si del cos.

Entretallada

la respiració.

La lluna enfora.

Alces la mà.

Un estol de gavines

se’n va amb tu.

I gota a gota

s’esvaneixen els besos

de la infància.

Amb ulls tancats

em mires. Veus els meus

acomiadant-se.

Jesús Giron Araque

Inèdit

[CADA POC...]

(Imatge pròpia)

cada poc       de cada cosa        arrossegat pel vent                                                 
                                                contra el capvespre


tot s’aplega                           

                                     
                                en desdir-se                             


                                                               
                                                als límits             

                                  

                                               de la llum

Manuel Bellver

Claror dels marges

Onada Edicions, 2019

Més sobre l'autor, ací

[NO ÉS PECAT...]

(Imatge pròpia)

No és pecat

que siga un llaurador

que estima la terra

i tinga por dels intrusos elegants:

els caçadors furiosos

que busquen aprofitar-se.

No és pecat

que crega que la palmera és un llibre

i que la llisca a la meua manera.

Que l'abella és una sura de l'Alcorà

i la interprete tal com pense.

El pecat és

que pense que aquest caçador

és l'amo de la collita.

I el pecat és

caminar darrere d'ell portant al coll el seu botí

que dona la meua sang,

com el ramat d'ovelles.

Tarek Eltayeb

No és pecat, 2010

Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció meua feta a partir de la traducció en castellà d'autor desconegut que hi ha a la pàgina web del Festival Internacional de Medellín]