EMPREMTES

Els poetes més baixos sovint li posen alces als seus poemes. ADNAN AL-SAYEEH, Irak

diumenge, 22 de setembre de 2019

«TANT EN AMOR MA PENSA HA CONSENTIT...»

(Imatge pròpia)
«TANT EN AMOR MA PENSA HA CONSENTIT...»
                                                        Ausiàs March.

Tant en Amor ma pensa ha consentit 
que em faig estrany i d'aquest món interdit, 
foragitat de mi, en els espills captiu. 
El vent que la mar viu em torna esquiu 
i tem la nit que muda les figures. 
Del meu navili d'enlairades amures, 
que ensinistrava la mar, la governava, 
quatre fusts en resten a la platja. 

¿Per què hom perd la seua vigoria,
com un infant s'ajup i cerca escalf?
¿Per què ens nega el seny de melangia
i ens fa molls i estòlids com el fang?
Tant en Amor ma pensa ha consentit
que ara el camí que em portava a la marina
em deserta i m'amoïna com un espés neguit,
i aquesta color de salnitre que em curtia
ara em fa nosa com el baf de bonança.
Que cap vaixell no naix per habitar un port,
sinó per besar la llunyania!

Veu entre quers, la sent que defallia.
En restar sola, perduda l'alegria,
la pensa d'Amor la retenia,
però ni una brisa no em digué que la perdia.

Josep Mir
Viure no és necessari. Navegar sí
La forest d'Arana, 1987
Més sobre l'autor, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

M'ha costa una mica entendre el poema, per això poso els versos amb imatges que m'han agradat:
"Que cap vaixell no naix per habitar un port,
sinó per besar la llunyania"...
"En restar sola, perduda l'alegria,
la pensa d'Amor la retenia,
però ni una brisa no em digué que la perdia".
Suposo que és un poema de nostàlgia, el neguit de perdre un amor...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Crec que has encertat, M. Roser. Sembla que s'ha perdut un amor.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia.

Publica un comentari a l'entrada