EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dijous, 25 de novembre de 2021

NO ESCRIURÉ CAP CARTA

(Imatge  no identificada presa de la xarxa)

no escriuré cap carta

 

jo, com a suïcida,     no escriuria cap carta

sempre sota el turment     he estat cell qui pregava

com una forma sàvia     d'esclafar tots els pètals

i la dolça vellesa,     mai a prop, la professo,

que de mi són pretèrites     tanta sang com anhels.

He trucat als convents     de les urbs portuàries

dels mars d'aquí i de l'Est,     un a un, hi he entrat

ajuda’m Déu: són pocs     tants com segons de vida

puc contar dins en mi;     la fe és sols un record

extingit i m'obliga     a tenir un sagrari

com un mirall de pols,     feix de glòria insigne

on mano reposar     el que he amat i cantat

en silenci vestal     a les flors de l’absència;

dones així ja perdura     un dens i humit jardí

que de mi us fa perfum     el vell desig de viure

que traspassa la mort     i els anys i la pedra

 

al món només s’hi pot    ésser pur resistint:

sense la cuirassa     l'humà esdevé humà


Juma B. Barratxina

Un estany que vessa

Tres i Quatre S.L. , 2021

Més sobre l'autor, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

La cuirassa ens fa humans? jo diria que és a l'inrevés...Penso que ens amaga!!!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

N'hi ha qui la necessita...
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada