no escriuré cap carta
jo, com a suïcida, no escriuria cap carta
sempre sota el turment he estat cell qui pregava
com una forma sàvia d'esclafar tots els pètals
i la dolça vellesa, mai a prop, la professo,
que de mi són pretèrites tanta sang com anhels.
He trucat als convents de les urbs portuàries
dels mars d'aquí i de l'Est, un a un, hi he entrat
ajuda’m Déu: són pocs tants com segons de vida
puc contar dins en mi; la fe és sols un record
extingit i m'obliga a tenir un sagrari
com un mirall de pols, feix de glòria insigne
on mano reposar el que he amat i cantat
en silenci vestal a les flors de l’absència;
dones així ja perdura un dens i humit jardí
que de mi us fa perfum el vell desig de viure
que traspassa la mort i els anys i la pedra
al món
només s’hi pot ésser pur resistint:
sense la
cuirassa l'humà esdevé humà
Un estany que vessa
Tres i Quatre S.L. , 2021
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
La cuirassa ens fa humans? jo diria que és a l'inrevés...Penso que ens amaga!!!
Bon vespre, Jesús.
N'hi ha qui la necessita...
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada