I de sobte la foscúria
Qui il·lumina el ressò dels ulls enlluernats?
És que estic mort?
Potser, o així ho van decretar.
Qui crida llibertat? Jo escolte lluita
i amb un cos encongit impotent em rebel·le.
Una veu que és l'ofec del meu ofec,
una veu que vull creure i tanmateix,
aquesta persistent urpada al pit,
les agulles del plor en els dos braços.
Sota la pell les ungles que m'arrapen,
màquina que s'atura,
sota la pell el tigre que em devora,
dotze, deu, zero,
and
suddenly the darkness,
la rigidesa del temps i el lament
que entre la gent s'escanya,
la rigidesa del temps que s'esmuny.
Qui trobarà consol en els carrers
i en les goles desertes?
Mormoleig i basarda, les hores manllevades.
La meravella oculta dels ulls esbatanats,
el perquè de les coses que amargament s'obliden,
tot el record antic,
tot el que no retorna.´
1 de maig de 2019
Abans del vers
Edicions del Buc, 2024
Entrades
0 han deixat la seua empremta:
Publica un comentari a l'entrada