 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
SOLEDAT DE ROSA NEGRA
Fa mal la solitud com un passadís fosc,
com un colp de timó al pit.
La nit és una moneda falsa, un deute
que obliga a la servitud, com la soledat
d'una rosa negra als portals de la mort.
La nit és un llençol fred. Cap veu
escapa de la seua boira, de la boca deserta,
del seu horitzó sense fronteres. Fa mal
aquesta solitud de foc consumit,
de vida inclinada
pel pes d'una pluja lenta:
pètals trencats d'una rosa oblidada
en el somni profund dels soterranis.
José Luis García Herrera
Las huellas en el laberinto
Ed.Brosquil, 2007
Més sobre l'autor, ací
[Traducció del castellà feta per mi]
SOLEDAD DE ROSA NEGRA
// Duele la soledad como un pasadizo oscuro, / como un golpe de timón en
el pecho. / La noche es una moneda falsa, una deuda / que obliga a la
servidumbre, como la soledad / de una
rosa negra en los portales de la muerte. / La noche es una sábana fría. Ninguna
voz / escapa de su bruma, de la boca desierta, / de su horizonte sin fronteras.
/ Duele esta soledad de fuego consumido, / de vida inclinada / por el peso de
una lluvia lenta: / pétalos rotos de una rosa olvidada / en el sueño profundo
de los sótanos.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Les roses negres, són com una nit fosca, sense ni una llum que il·lumini qualsevol solitud...
Bon vespre, Jesús.
Roses difícils de trobar.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada