 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Què fa que la tempesta t’atrapi i et sedueixi en els instints
més primaris? El llamp i el parallamps: la ionització de
l’energia
que, enrabiada, es perd sota terra. S’esvaeix, també així,
la bromera que fermenta als teus llavis.
A poc a poc vas escopint la sang que rebenta a l’esòfag.
Trepitges el camp sota la pluja de cendres, els arbres
calcinats
han perdut tota l’escorça. Et situes al centre del paisatge,
ennegrit pel carbó fumejant que t’embruta la mirada i t’asseus,
debilitat, sota un sol insípid.
—Ets això: un cos cremat! I la pols del sutge se t’arrapa en el
furibund balbuceig de les paraules.
L’aire et transmet l’olor de la femta cremada i de la carn dels
xais
socarrimats, arrabassats per la voracitat de les flames.
Són hores interminables de desolació, d’estar abatut pel foc
que
et penetra per la vena.
Envoltat d’un tou de fullaraca busques el repòs dels peus que
encara et sostenen.
Jaume Cases i Mas
El dictat de l'agulla
Pagès Editors, 2018
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
El meu primer llibre que parlava dels incendis de la Catalunya Central de ja fa uns anys, és deia, Sota un vel de cendra...He trobt alguna semblança: "Trepitges el camp sota la pluja de cendres, els arbres calcinats han perdut tota l’ escorça"...
Bon vespre, Jesús.
¡Salut, Calpurni! Saltant incendis i tempestes, retorno lentament a la casa dels blogs amics i et desitjo bon any.
D'incendis i de les seues conseqüències n'hi molts, M. Roser.
Gràcies per la visita, Olga. Que l'any siga ple de benaurances.
Gràcies a totes dues pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada