ODA ESTRANYA A VALÈNCIA

                    
     Per honorar la Copa.
   In memoriam Abû Abd Al·lah ibn al-Abbâr (1198-1260)
Sóc fill de primavera. Els Bessons m'engendraren. 
Vaig nàixer quan la neu daurava les muntanyes 
del meu Benicadell amb l'estel blau d'Aquàrius. 
La Verge s'arborava en el llevant del cor. 
Fou l'hivern poderós de l'any cinquanta-quatre. 
La meua vall morisca, ibèrica i profunda 
és un castell de llances. Em dic Salvador Jàfer, 
sóc soldat de la lluna verdosa de l'estiu, 
sóc l'estirp abolida d'Abû Ja far al Waqqâxî. 
Parle el bell català que els meus senyors del nord, 
fa segles, m'ensenyaren, i he oblidat l'alifat. 
Me'n vaig pujar a València, buscant el pa i l'amor, 
pensant que trobaria a dalt dels minarets 
el bes del sol a l'alba i el cel tot de maragda. 
I qui em dirà que València només és
putrefacció, pudor de llim? potser la malaltia? 
Hi he viscut tants anys! M'hi sent exiliat, 
contret de tants espasmes! Foll d'haver-hi estimat 
el riu del contraamor. El poder ens negava 
qualsevol esperança, que s'emmerde el poder! 
El poder ens llevava qualsevol confiança, 
que s'ho fenya el poder! El poder bramulava 
perquè podia encara! El meu estrany país, 
de tan llarg i tan prim que no té ni voreres, 
agafa els trens que xiulen a l'Estació del Nord 
i amb fumeres d'atzur s'enfila vers l'incert: 
                          Estació de França. 
S'encisa en la riera i baixa cap al port, 
rumbeja entre floristes perfumades de Rambla, 
seguirà cap al nord, girarà vers el sud? 
Amb els ulls-diamants s'ajaça en la Ribera, 
s'empina a les muntanyes que guaiten l'Aragó, 
besarà els Pirineus o el blau alacantí? 
Bé sap ell que l'esperen els braços cetrinats 
d'aquells amants antics, moros de cara blanca. 
I Al·là que conspirava amb sant Jordi del Drac 
per Alcoi, per Aitana, el Montgó, Cocentaina, 
tota la Vall d'Albaida, mantells de Bocairent, 
teixits d'Alfarrasí, el Ràfol de Salem 
i el meu cor escampant-se com el suc de magrana.
Aquest poema obtingué l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona de l'any 1980 

Salvador Jàfer

Produccions Ansietat (1970-1988)

Poesia 3i4, 1988

A ELS PAPERS DE CAN PERLA 

podeu trobar un bon comentari sobre el poema.

QUADERN

(El naixement de Venus - Botticelli)

EUTERPE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

                               A Laura Juan

                               que viu en un castell de notes musicals.     

I al seté dia, Euterpe va escriure una partitura de paraules

             amb els sons de l’univers.

Discretament filà gemecs primitius en llenços de temps.

Orquestrà amb fluïdesa roselles i vents,

                                                            volcans i gebre.

Transformà muralles antigues en plàcids camins.

Cisellà aigües profundes dansant a ritme d’ecos.

Va fer lliscar cossos nus sobre pentagrames nus.

Recollí violins de flors entre les notes del capvespre.

Navegà en una embarcació timonejada per àngels 

                                                             adolescents.

Amb una espasa d’oceans de sorolls ultrapassà

el temps i trencà murs tel·lúrics i helicoïdals.

Després jugà a l’amagatall en escales de gràcils graons.

Caminà secretament sobre les aigües del mar

i quan agafà la darrera ona la va fer esclatar

en una immensa cascada de llums i sons.

Finalment, l’endemà, intentà descansar sense aconseguir-ho.

(Orfeu, aclaparat i sorprés, s’amagà en un cistell

de jacints, lilàs, roses, narcisos i clavells). 

FELICITAT

(Imatge pròpia)

Mut, en el buit 

dels teus braços et busque,

felicitat.

L'HOME APROXIMATIU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

li he agafat gust un poc salí

i he perdut les seues vies secretes

l'amor obert com una tomba

tants homes pacients el porten dins fins a la tomba

tantes altres ombres

les plantes crispades i als herbaris tantes altres vides nits massa llargues

fan sonar llurs rimes de deliri

i tantes altres i tantes altres

qui sabria llegir-les i repetir-les

que no han pogut morir ni viure

j'ai pris son goût un peu salin

et j'ai perdu ses voies secrètes

l'amour ouvert comme une tombe

tant d'hommes patients le portent en eux jusqu'à la tombe

tant d'autres ombres

les plantes crispées et dans les herbiers tant d'autres vies trop longues nuits

font tinter leurs rimes de délire

et tant d'autres et tant d'autres

qui saurait les lire et les redire

qui n'ont pu mourir ni vivre

Tristan Tzara

L'home aproximatiu

Gregal llibres, 1986

Versió de Vicent Alonso

PUNT DE LLIBRE (IX)

El punt de llibre que us ofereix en aquesta ocasió El cau de Calpurni està fet a partir d'un poema del poeta portugués Gil T. Sousa que podeu trobar ací, al seu blog. Les imatges utilitzades han estat preses de la xarxa i no estaven identificades.

GENET DE FÚRIA ANTIGA

(El genet roig, Carlo Carrá, 1913)

Des de la meua mirada
bec l'aroma trista
del consol de les nits eternes.

Des de la meua nit
vesse els silencis de la paraula
que travessa els confins del temps.

Des dels meus somnis de temps
recórrec amb atzarosa tristesa
el vol dels funàmbuls guerrers
de la cendra de l'eternitat dormida
en palíndroms d'aigua.

(Una destral escindeix la llum
en precisos instants de marbre).

DESRAÓ DEL TEMPS

(Miguel March, El tiempo. Museu de Belles Arts de València)

Cap a la mort

del cel

Cap a la cendra

del mar

i

el blau

del meu sextant

Cap a tu

desraó del temps

que ha de venir

Jaume Pont

Divan

Col·lecció Poesia 3i4

Més sobre l'autor, ací

NEGRA PIEDRA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Negra piedra
honda noche.


Esperar.


Esperar

y no tener palabras
que llevarse a la boca.

Ada Salas

Variaciones en blanco

Ediciones Hiperión