EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dissabte, 29 d’octubre de 2011

ODA ESTRANYA A VALÈNCIA


                    
     Per honorar la Copa.
   In memoriam Abû Abd Al·lah ibn al-Abbâr (1198-1260)
Sóc fill de primavera. Els Bessons m'engendraren. 
Vaig nàixer quan la neu daurava les muntanyes 
del meu Benicadell amb l'estel blau d'Aquàrius. 
La Verge s'arborava en el llevant del cor. 
Fou l'hivern poderós de l'any cinquanta-quatre. 
La meua vall morisca, ibèrica i profunda 
és un castell de llances. Em dic Salvador Jàfer, 
sóc soldat de la lluna verdosa de l'estiu, 
sóc l'estirp abolida d'Abû Ja far al Waqqâxî. 
Parle el bell català que els meus senyors del nord, 
fa segles, m'ensenyaren, i he oblidat l'alifat. 
Me'n vaig pujar a València, buscant el pa i l'amor, 
pensant que trobaria a dalt dels minarets 
el bes del sol a l'alba i el cel tot de maragda. 
I qui em dirà que València només és
putrefacció, pudor de llim? potser la malaltia? 
Hi he viscut tants anys! M'hi sent exiliat, 
contret de tants espasmes! Foll d'haver-hi estimat 
el riu del contraamor. El poder ens negava 
qualsevol esperança, que s'emmerde el poder! 
El poder ens llevava qualsevol confiança, 
que s'ho fenya el poder! El poder bramulava 
perquè podia encara! El meu estrany país, 
de tan llarg i tan prim que no té ni voreres, 
agafa els trens que xiulen a l'Estació del Nord 
i amb fumeres d'atzur s'enfila vers l'incert: 
                          Estació de França. 
S'encisa en la riera i baixa cap al port, 
rumbeja entre floristes perfumades de Rambla, 
seguirà cap al nord, girarà vers el sud? 
Amb els ulls-diamants s'ajaça en la Ribera, 
s'empina a les muntanyes que guaiten l'Aragó, 
besarà els Pirineus o el blau alacantí? 
Bé sap ell que l'esperen els braços cetrinats 
d'aquells amants antics, moros de cara blanca. 
I Al·là que conspirava amb sant Jordi del Drac 
per Alcoi, per Aitana, el Montgó, Cocentaina, 
tota la Vall d'Albaida, mantells de Bocairent, 
teixits d'Alfarrasí, el Ràfol de Salem 
i el meu cor escampant-se com el suc de magrana.

Aquest poema obtingué l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona de l'any 1980 
Salvador Jàfer
Produccions Ansietat (1970-1988)
Poesia 3i4, 1988
podeu trobar un bon comentari sobre el poema.

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Ostres, malgrat el premi, si que m'ha semblat una mica estranya aquesta oda...no sé si continuaré bevent suc de magrana !!!
Bona castanyada,
M. Roser

Calpurni ha dit...

M, Roser, el desenganyat escriu aquestes coses.
Salut.

Publica un comentari a l'entrada