 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Aquests artefactes que hem vingut a dir poemes
naixen amb un ranci anhel de veritat.
Eterna, de l'instant, efímera, inconclusa,
fingida pels mots, inefable,
un mirall romput en estelles que ens esmussen,
veritat cada dia més vertadera...
El problema, però, és que en acabar-ne un
m'agafa un mareig amarg, com un cobriment,
un desassossec bascós davant
el seu incontrolable to assertòric.
Em disgusta que els poemes aspiren sempre
a dir com són les coses,
com si hom en parlés per primera vegada.
I és que per molt fragmentària o breu
que pretenguem la veritat,
la veritat del poema sempre apareix
com una mirada fixa, arrogant.
I això em pertorba.
Sovint tinc la sensació d'haver dit
molt més del que pretenia:
que tanta contundència, tanta exactitud,
no eren meues.
Com són de superbs i envanits els poemes!
Antoni Defez
L'arc de la mirada
Perifèric poesia, 2007
Alexandre Navarro
Entrades
