(Imatge presa d'ací) |
A l’abric del teu parany reste
com les fulles caigudes resten
a sota l’arbre que nodrien.
Bec els pètals dolços de la teua aigua
i alimente desassossecs i neguits.
Sé que no bastiré mai l’obra perfecta
ni assoliré la docta destresa
dels grans caçadors salvatges,
emperò m’abrivaré contra la mar
impol·luta dels mots i moriré,
si cal, en la distància, en la quimera
exacta de les paraules,
rere el precís silenci del buit.
Seré el captaire que es mou, esperançat,
per les ombres de la indulgència dels signes
i a l’abric del teu parany restaré, poesia.
7 han deixat la seua empremta:
Amb esperança sempre, Calpurni.
Un poema preciós, el teu.
Bon dia poètic i plujós!
Bon dia ple de poesia que escampa esperança.
Crec que jo també quedaré en aquest recer.
Abrigats en el parany de la poesia, compartim emocions... preciós poema!
Quin parany més agradable per caure-hi, la poesia!!!
(Jo n'he penjada una al facebook)
Preciós el teu poema, Calpurni.
Crec que t'ho he comentat molts cops però no em cansaré de dir-te que tens un "je ne sais quoi" que dóna força i sensació a les teues paraules.
Una abraçada.
Gràcies a totes per les vostres boniques paraules.
Salut i (més que mai) poesia.
Publica un comentari a l'entrada