EL DO DE LA FABULACIÓ

(Ciutat subterrània de Derinkuyu, Turquia)

Diuen velles històries

que en una vall va esclatar, sense avisar, la Primavera.

Contents i complaguts, els vilatans

es van llevar el fred ben cru d'aquell llarg hivern

i van córrer, embogits d'alegria, a arreplegar les collites i els fruits.

Mentre corrien tots cap als camps fèrtils mig regats per la pluja

un grup d'homes grassos amb gossos, policia,

maletes farcides de diners, posat d'ulleres new age i pèl engominat

van arribar al poble i, després de convèncer les autoritats

amb prebendes i stockoptions,

van expropiar les cases per ordre governativa i sota pena de presó

per fer un parc temàtic a la carte i una urbanització de luxe,

amb autopistes, fat foots, grans superfícies i casinos

que, segons ells, portarien la prosperitat i el futur al llogaret.

Quan els vilatans van tornar, decebuts

perquè allò que creien una nova promesa de la Mare

no havia estat sinó set dies d'un sol prematur i prou,

s'adonaren, estupefactes, que ja no tenien poble:

els homes greixosos de llengua estranya i posat altiu

havien esquilmat tots els solcs i tapat tots els pous

i sols havien deixat unes cases com a museu folklòric i típic

per als nous turistes sex appeal amb posat romàntic.

I conten també les velles històries

que aquells homes i dones cremaren els masos i les collites del terme

i fundaren un regne ocult i esponerós uns quants metres sota terra.

Des de llavors ningú no ha sabut res més d'ells:

hom diu que quan es passa a poc a poc i en silenci per l'autopista

o bufa el vent del nord removent la pols dels segles

s'escolten unes veus felices i fulgents entre les llambordes.

Diuen que ja mai més ningú no els comprarà cap altra Primavera.

Manel Garcia Grau

Més sobre el'autor, ací