El 27 de març de 1993 ens deixava Vicent Andrés Estellés.
 |
| (Imatge presa d'ací) |
UNA AIGUA BRUTA I TRISTA
Ço que jutja l'enteniment
no necessari, no és clar.
AUSIÀS MARCH
De dalt la passarel·la contemplàvem els trens.
Aquells núvols de fum de les locomotores,
els xiulits, les baranes de ferro, vacil·lants.
Se n’anaven els trens i tornaven els trens
i nosaltres els véiem de dalt la passarel·la.
Els raïls s’enfugien, metàl·lics, vida amunt.
Era bella, la vida. Era trista, també.
I qui sap com seria, de quin color, la vida?
Jo et cenyia amb un braç l’adorable cintura.
La vida. Qui sabria com seria la vida?
Ens espantava a voltes. A voltes ens besàvem
en el cine. Altres voltes érem clars i feliços
i aniríem després, qui sap, a Barcelona,
com feren els teus pares. Alenaven les fosques
locomotores. Queien densos trossos de fum.
Creuàvem entre el fum de les locomotores.
En l’aire vacil·lava un llum sobre el carrer.
La vida. Qui sabria com seria la vida?
El meu braç et cenyia l’adorable cintura.
Somreies tristament. Desistíem els dos,
i darrere la tàpia alenaven els trens.
En el solar pixava cansadament un home;
l’esperava la dona, amb els fills, sota el llum.
Vicent Andrés Estellés
LLibre de meravelles
Tres i quatre, poesia
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Semblen els trens de fum de la meva infantesa...
i la vida també era bella!
M. Roser, en la meua infantesa no han hagut trens però no sé per què aquest poema em recorda aquells temps.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada