 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Tot soroll es perd
en un silenci
necessari per a
iniciar el renou
del batec que
reverbera
als fràgils indrets indeclinables.
Tot esguard es perd
en una oportuna
mirada perquè ressonen
els laments de les
oportunitats
perdudes en
onsevulla vacil·lació.
Tot paisatge es perd
en un horitzó
tremolós de
sofriment de passos
nonats que tristos enyoren
caminants que hi haurien
d’haver estat.
Tota llum es perd en
la foscor
desesperada de la magolada
inconsistència del
dolor que travessa
el temps i les seues
perennes ombres.
Al cap i a la fi sempre
s’albiren
sorolls, esguards,
paisatges i llums
empresonats en
malaltissos paràgrafs
de color sípia.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Si no et fa res, potser la penjaré i comentaré al meu bloc, quan pugui.
Gràcies, Helena, pel la teua deferència.
M'ha agradat molt el teu comentari sobre el meu poema.
Publica un comentari a l'entrada