EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dimecres, 21 de maig de 2014

CONTEMPLAR EL CAMÍ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Francament, els trens de totes les estacions tenen aquesta mateixa factura d’urgent decrepitud, de cendrer insòlit i sutze. La llum d'algun fanal esgrogueeix l'andana per on els homes s'acuiten amb la maleta i el pes de la nit als talons. He llambregat les ciutats del món darrere d'aquest vidre empolsegat i brut: unes, enjogassades com solsticis, altres plàcides, súbites com monedes. Passà la mar enfosquida, per platges i per costes, l'estornell que en l'arbre millorava la celístia, i les rodes metàl·liques van encalçant ja descalces la via justa amb un sotrac solemne. He conversat amb famílies que sofrien per l'univers del fill, que l'ignoraven i volien pau. Contemplar el camí de lluny estant i mai no trepitjar-lo per a no malmetre'l, i girar l'esquena als designis, al paradís d'antany, la tolerància del sòl. I pujar-se'n, doncs, a l'únic tren.

Isidre Martínez i Marzo
Himnes
Edicions Alfons el Magnànim, 1990

Més sobre l'autor, ací.

3 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Aquest tren ens evoca imatges d'un temps llunyà, que a mi em semblen fascinadores...
De vegades, el tren de la vida es desvia del camí, amb perill de descarrilar...
Bon vespre, Jesús.

Olga Xirinacs ha dit...

Em plauen les històries de trens. Els trens i els ports tenen una gran tensió dramàtica.

Calpurni ha dit...

Com són d'evocadors els trens! I el de la vida? També.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada