 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Francament, els trens de totes les estacions
tenen aquesta mateixa factura d’urgent decrepitud, de cendrer insòlit i sutze.
La llum d'algun fanal esgrogueeix l'andana per on els homes s'acuiten amb la
maleta i el pes de la nit als talons. He llambregat les ciutats del món darrere
d'aquest vidre empolsegat i brut: unes, enjogassades com solsticis, altres
plàcides, súbites com monedes. Passà la mar enfosquida, per platges i per
costes, l'estornell que en l'arbre millorava la celístia, i les rodes metàl·liques
van encalçant ja descalces la via justa amb un sotrac solemne. He conversat amb
famílies que sofrien per l'univers del fill, que l'ignoraven i volien pau. Contemplar
el camí de lluny estant i mai no trepitjar-lo per a no malmetre'l, i girar
l'esquena als designis, al paradís d'antany, la tolerància del sòl. I
pujar-se'n, doncs, a l'únic tren.
Isidre Martínez i Marzo
Himnes
Edicions Alfons el Magnànim, 1990
Més sobre l'autor, ací.
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
Aquest tren ens evoca imatges d'un temps llunyà, que a mi em semblen fascinadores...
De vegades, el tren de la vida es desvia del camí, amb perill de descarrilar...
Bon vespre, Jesús.
Em plauen les històries de trens. Els trens i els ports tenen una gran tensió dramàtica.
Com són d'evocadors els trens! I el de la vida? També.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada