AL VENTRE DE LA BALENA Com qui no sap, encara, que ja és mort, com qui recorre les rugositats de la paret, les remors esmorteïdes del dia, el fred de les rajoles, com qui després d’albirar un darrer fil d’horitzó gris encara, la no-llum d’abans del dia, es gronxa damunt el silenci que sura indecís entre un segon i el següent. I inspira profundament i tanca els ulls, com qui sap que comença a ser només un nom, com qui entra al ventre buit de la balena.
MENTIDES En la foguera del desig crepiten com una música breu però intensa, com un castell de focs artificials que ens sorprèn en la nit un ram de mentides, un ram ofert amb una sinceritat nua, apassionada, exaltada, amb la qual s'han escrit les millors pàgines de la literatura. Ardent en la foguera del desig confesse que he mentit; encadenar-me al seu cos encara no em sembla prou penitència.
Mentre el destí es materialitza nosaltres restarem tranquils asseguts damunt la gespa.
Ens omplirem el pap de raons. Acabarem, taula parada amb vaixella de luxe, tips de tantes raons empassades amb forquilla d'argent a força de glops d'oblit.
Aixecarem lentament els ulls i contemplarem el funicle tibant que ens manté lligats a la història.
Has enganxat la gavarra amb la grua i la deixes caure solta sobre l'aigua amb la càrrega de bales de paper destinades a Madrid, a la Casa de la Moneda. El remolcador eixiria a per ella amb els dos hòmens que l'havien de conduir al port. Un d'ells, amic teu, i amic meu, m'ho conta, pare, el dia del teu enterrament. Avui el llevant ha trencat les amarres i les barques es sotmeten al vent, les ones envesteixen la gavarra que transporta les restes de les últimes paraules : pailabot, xarxa, babor, salobre, port, rastrell, arrastre, nansa... les veig sotsobrar damunt la coberta, agarrar-se als caps fràgils dels records i detindre per uns moments la força de l'aigua contra les últimes cordes.
Teresa Pascual
11 poemes
Aula de Poesia, Facultat de Filologia, Universitat de València, 2009
Sabeu que hi ha vegades que no entenc allò d'anar morint? M'hi resisteixo. Ben cert, sé que et degrades o que et cremes i que l'aire és distint quan no el respires que arribaran vesprades sense incendis, que abocaré els instints als murs insípids, i que un cop apartades les matèries seré tan sols l'extint ésser que calla. I què voleu? M'hi fot i no m'estic de revoltar-me i creure que sóc viu -vull dir, sóc viu del tot i avís d'estrèpit-, reclamar-me en el deure d'aguantar, d'obstinar-me a ser l'heura que als murs medri i optar per cridar el mot que em desfibril·li.
La poeta romanesa ELISABETA ISANOS ha fet una traducció al romanés i al francés d'un fragment del poema [D'AQUESTA MANERA ENS TROBEM...] de Pere Font publicat recentment al blog. Heus ací les traduccions:
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Așa suntem
noi.
Înnodare de uniformă și steag,
pe marea incomensurabilă.
Pe muchia dublului tăiș,
instinct și cuvânt,
monedă și armă
rostogolindu-se pe firul
calendarului
până la cascada finală,
contrară certitudinii...
[...]
----
C’est comme ça que nous
sommes.
Drapeau et uniforme noués,
sur la mer incommensurable.
À ras sur le double
tranchant
de l’instinct et du mot,
arme et monnaie
roulant sur le fil du
calendrier
jusqu’à la cascade finale,
contraire à la certitude.
[...]
----
D'aquesta manera ens trobem.
Nus de bandera i uniforme,
sobre mar incommensurable.
Al ras, sobre doble fil tallant
d'instint i paraula,
arma i moneda
rodolant sobre senda de calendari
fins cascada final,
Tancat a casa la major part del temps, no sóc amant de llepar. No tinc déus, ni pensaments de trobar-me en tal cas. Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus. El meu treball el demostre com puc. I tant com puc, em done tot a ell. Millor, pitjor, el judici ja és vostre, i amb l'ofici, arribaré a ser vell. Llavors veurem quina retribució em tocarà en tant que jubilat. Si dic això, és perquè com he dit, no sóc amant de llepar un sol dit. Jo sé que vaig amb les meues cançons saltant històries, saltant situacions. Ara dic groc, i després passe al verd, sé que és difícil seguir-me l'explicat. Per tant, per tots, em vaig a presentar: jo ací explique a la meua manera uns fets, un temps, una estima, una idea, jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Per a uns pollet, per a altres una fera. Com bé veureu, no arribe a l'u setanta. Si com he dit al bell començament sóc dels qui resta a casa el major temps, no és pas per boig, ni per sentir-me estrany. És per el dubte. I dubte molt companys: Quina és la porta que s'obre sense pany? Quantes persones et reben sense engany? Quants parlen d'ells dient que de tu parlen? Quan m'estaran posant en dubte ara? Doncs repeteix: jo parle del meu temps, estime el viure d'un colp ja per a tothom. Tinc un partit i una ideologia, dic el que dic sense cap covardia, però també sé el preu de tot això: més tard o d'hora m'arribarà sentència. Car no interessa, qui no llepa amb paciència. M'aïllaran, dient que m'he aïllat, diran o diuen que ja sóc acabat. No pense pas donar-me per guanyat. Mentre com jo no m'empasse la porga d'aquells que creuen que tot està tan clar. Respecte això amb tot el meu respecte, admire artistes, admire comediants. Però jo sóc jo, i no em puc deslligar. De mi mateix poc més puc explicar. Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso. Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Som els artistes: el cantant, el pallasso.
[Lletra de la cançó Autocrítica i crítica, que aparegué per primera volta al LP Bon vent i barca nova (1978)]
Jardins que el temps em féu, jardins que celebrava en sonets clars i amables, el temps dictant-me imatges. Recordava de sobte paraules oblidades que al meu frec renaixien i esdevenien cant. I quan siguen passat unes mans que ara escriuen uns versos i una gola que ara els diu en veu baixa i la rosa que olore en vas de vidre amb aigua i aquest so de Beethoven que em du el baf de l'estiu, ¿cremarà el mateix sol les mateixes hortènsies? ¿hi haurà sense els meus ulls un sol i unes hortènsies? ¿mai no tornaré a veure les palmeres que esguarde? ¿han de morir amb mi? Qui sap. Contemple l'hort, vigorós, amb sossec. I res més no m'importa. Nord enllà hi ha una casa on amara la pluja la gran heura del pati i on un poeta escriu.
Gaspar Jaén i Urban
Nou poemes al voltant d'un jardí
Aula de poesia de la Facultat de Filologia, Universitat de València, 2006
El cos estès, aquells cabells damunt coixins, una memòria de fang i els ulls gravats, l'argila de l'aire. L'aigua i l'habitació ben a les fosques, renou proper de llençols; la soledat, damunt del llit, prest recuperarà un trist reialme d'ossos i de pell.
Jesús Girón Araque. La Pobla de Vallbona, Camp de Túria, País Valencià
----------------------------------------
Tots els textos i imatges
d'aquest blog són d'autoria
del seu propietari, excepte aquells que la seua autoria
estiga explícitament indicada.
He creat una pàgina amb poemes que contenen una data. Intente aconseguir 366 poemes (un per dia de l'any). El llistat pot anar completant-se amb la teua ajuda. Si tens o coneixes un poema que continga una data concreta que faça referència a un dia i un mes de l'any, en qualsevol idioma, pots enviar-me'l i serà publicat al blog eixe dia en concret (jesusgironaraque@gmail.com)
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Total de visualitzacions de pàgina (des del 13-12-2009):
Ricard Garcia
Entrades
