EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dimecres, 25 d’octubre del 2017

[T'ESCRIURIA DES D'UN COSMOS FICTICI...]

(Imatge presa d'ací)
T’escriuria des d’un cosmos fictici cartes tan llargues com 
      [l’esperança que nodririen els teus viatges. 
Els teus anhels, els meus, el despertar de les latituds fluorescents. 
I miraries, perquè jo seria orb del meu esdevenidor, els horitzons 
      [il·luminats pels somnis quan exacerben la trobada. 
Sabries esperar? 
En el cel, on es dibuixen cossos blancs com alba primerenca, 
sabries veure-hi la naixença del temps? 
Ja series flama en la nit i hauries d’estar a l’aguait dels ulls, 
      [de mi;
i saber-te observada per solituds de pedra. 
Coneixeríem la fondària de les tenebres. 
Ensems patiríem l’espurneig de l’afany,
i seríem amants de l’infinit.


Ricard Ripoll
La causa dels exilis
Ed. Meteora, 2015
Més sobre l'autpr, acíací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Fa tanta il·lusió rebre cartes, i si són així de poètiques...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

És una llàstima, ja no s'esperen cartes personals. Només rebuts.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada