 |
| (Imatge presa d'ací) |
[l’esperança que nodririen els teus viatges.
Els teus anhels, els meus, el despertar de les latituds fluorescents.
I miraries, perquè jo seria orb del meu esdevenidor, els horitzons
[il·luminats pels somnis quan exacerben la trobada.
Sabries esperar?
En el cel, on es dibuixen cossos blancs com alba primerenca,
sabries veure-hi la naixença del temps?
Ja series flama en la nit i hauries d’estar a l’aguait dels ulls,
[de mi;
i saber-te observada per solituds de pedra.
Coneixeríem la fondària de les tenebres.
Ensems patiríem l’espurneig de l’afany,
i seríem amants de l’infinit.
Ricard Ripoll
La causa dels exilis
Ed. Meteora, 2015
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Fa tanta il·lusió rebre cartes, i si són així de poètiques...
Bon vespre, Jesús.
És una llàstima, ja no s'esperen cartes personals. Només rebuts.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada