POEMA AMB DATA (XCIX): POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

POEMA

l’últim dia de novembre 
l’absència del nord em desperta 
la por d’un possible vagareig

amb els ulls tancats pinte 
en la penombra del pensament 
el frec d’una papallona blanca 
furtat dels records dels arbres
les aigües es gelen tan ingènues 
i per primera vegada
escolte com monòtonament neva 

entre dues coincidències

Carmen Secere
(Tret del mur del facebook de Pere Bessó)
Més sobre l'autora, ací

[Traducció del romanés de Pere Bessó]

POEM // ultima zi de noiembrie / absența nordului îmi trezește / teama unei posibile rătăciri / cu ochii închiși pictez / în penumbra gândului / atingerea unui fluture alb / furată din amintirile copacilor / apele îngheaţă atât de naiv / și pentru prima dată / ascult cum ninge monoton / între două coincidențe

Ø

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ø

Aquesta xifra sense rostre que conté l'univers

és un gra del no-res pastat amb el fang.

Un ressò de silenci a la carn; un vestigi de

la intel·ligència que regeix la matemàtica del dia.

Entre l'alba i l'ocàs, el zero opera la combinació

de notes que compon el so i es dóna al joc

dels signes; a l'aritmètica de la voluntat que construeix

el món; a la geometria de la solitud que traça

les planícies i a la fi, quan la nit arriba

i l'esforç de ser humà el fatiga, es lliura a

la seua pròpia ombra. A la nostàlgia de ser el número.

Antonio Tello

Sílabas de arena

Ed. Candanya, 2004

Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

Ø // Esa cifra sin rostro que contiene el universo / es un grano de nada amasado con el barro. / Un eco de silencio en la carne; un vestigio de / la inteligencia que rige la matemática del día. // Entre el alba y el ocaso, el cero opera la combinación / de notas que compone el sonido y se da al juego / de los signos; a la aritmética de la voluntad que construye / el mundo; a la geometría de la soledad que traza / las planicies y al cabo, cuando la noche llega / y el esfuerzo de ser humano lo fatiga, se entrega a / su propia sombra. A la nostalgia de ser el número.

POEMA AMB DATA (XCVIII): autoretrat-2

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

autoretrat-2

Vint-i-quatre de novembre de dos mil deu.

De bon matí, una dona es desperta

i pensa en Amsterdam.

Es vesteix amb unes sabates negres de taló.

S’ha pintat les parpelles i els llavis.

Penso en Amsterdam, em calço els talons

i em pinto les parpelles amb pólvores de colors.

Sé que l’amor aprèn a navegar

després del naufragi.

Rosa Vilanova

La perfecció de la molla

Editorial Meteora, 2015

Més sobre l'autora, ací

PRIMER AMOR 1929

(Nit urbana. Imatge pròpia)

PRIMER AMOR

1929

Era una nit urbana,

De rosa i sofre era l'escassa llum

Allí on, talment d'un bellugueig de l'ombra,

Semblava que emergís la forma.

Era una nit sufocant

Quan súbits vaig veure ullals violeta

En una aixella que fingia pau.

D'aquella nit novella i infeliç

I del fons alienat de la meva sang

Esclau seu em feren els secrets.

Giuseppe Ungaretti

Sentiment del temps

Edicions 92, 1988

Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Lluís Calderer]

PRIMO AMORE 1929 // Era una notte urbana, / Rosea e sulfurea era la poca luce / Dove, come da un muoversi dell'ombra, / Pareva salisse la forma. //  Era una notte afosa / Quando improvvise vidi zanne viola / In un'ascella che fingeva pace. // Da quella notte nuova ed infelice / E dal fondo del mio sangue straniato / Schiavo loro mi fecero segreti.

EXISTEIX DE VERITAT EL TEMPS...

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EXISTEIX DE VERITAT EL TEMPS...

Existeix de veritat el temps, el destructor?

Quan al cimal en pau enfonsarà el castell?

Aquest cor que infinitament pertany als déus,

quan és que el violentarà el demiürg?

Som de debò tan angoixosament frangibles

com el destí vol fer-nos comprovar?

La infància, la profunda i plena de promeses,

a les arrels, més tard emmudirà?

Ai, el fantasma de la caducitat

travessa com un fum 

aquell qui amb candidesa tot ho acull. 

En tant que allò que som, els agitats 

valem entre les forces que perduren,

com una cosa per a ús dels déus.

Rainer Maria Rilke

en Noves versions de Rilke

Joan Vinyoli

Ed. Empúries, 1985

GIEBT ES WIRKLICH DIE ZEIT... // Giebt es wirklich die Zeit, die zerstörende? / Wann, auf dem ruhenden Berg, zerbricht sie die Burg?  / Dieses Herz, das unendlich den Göttern gehörende, / wann vergewaltigts der Demiurg? // Sind wir wirklich so ängstlich Zerbrechliche,  / wie das Schicksal uns wahr machen will? / Ist die Kindheit, die tiefe, versprechliche, /  in den Wurzeln — später — still?  // Ach, das Gespenst des Vergänglichen, / durch den arglos Empfänglichen  / geht es, als war es ein Rauch.  // Als die, die wir sind, als die Treibenden,  / gelten wir doch bei bleibenden  / Kräften als göttlicher Brauch.

[ALGÚ ENTRA EN UN BAR...]

(Nighthawks - Falcons de la nit d'Edward Hopper)

Algú entra en un bar, demana una copa.

Cerca després refugi en una taula

del fons, espera algú.

Així succeeix sempre: van entrant a poc a poc,

conjurant la boira que els cobreix,

disposant després, al costat de la porta,

els llibres, els paraigües, totes les seues pertinences.

També la seua solitud,

la mateixa que recullen més tard a l’eixida

però encara més cruel.

Basilio Sánchez

La mirada apacible

Ed. Pre-textos, 1996

Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

Alguien entra en un bar, pide una copa. / Busca luego refugio en una mesa / del fondo, espera a alguien. // Así sucede siempre: van entrando despacio, / conjurando la niebla que les cubre, / disponiendo después, junto a la puerta, / los libros, los paraguas, todas sus pertenencias. // También su soledad, / la misma que recogen más tarde a la salida / pero aún más cruel.

HORITZONS

(Platja de  Nules, Imatge pròpia)

HORITZONS

(Platja de Nules, juliol de 2013)

No sé qui és la dona

que, cada matí, sola,

busca cargols de mar

entre els blavons

d'una platja deserta.

Els recull, pacient,

i potser la remor

li du a cau d'orella

el desig d'un home que va estimar-la,

les últimes paraules del fill mort,

o tot l'ahir

d'una vida viscuda a pler.

A voltes, s'atura i mira el mar.

Com si comptara onades

o per fi haguera aprés

a llegir horitzons.

Sé que un dia l'assaltaré.

La miraré als ulls,

pararé la mà i, sense temença,

voldré escoltar els noms

que han de salvar-me.

Vicent Almela i Artíguez

També el vertigen

Viena edicions, 2016

Més sobre l'autor, ací

POEMA AMB DATA: 8 DE NOVEMBRE DE 1913

(Imatge: Joan Navarro)

8 DE NOVEMBRE DE 1913

El sol anava omplint l’estança
amb una pols groga i diàfana.
Ho he recordat en despertar-me:
amor, avui és el teu sant.
I per això enllà de les finestres
fins la nevada llunyania és càlida,
i per això fins jo, la insomne,
com una combregant dormia.

Anna Akhmàtova 

Poesia completa 

Edicions de 1984, 2009

Més sobre l'autora. ací

[Traducció i edició de Jaume Creus]

LABERINT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LABERINT

és paraula la vida
vençut silenci
foc que revifa la fullaraca morta
        de les hores

sobre les runes del temps la poesia
disposarà de nou l'atzar de tots els somnis

i trobaràs al vell espill dels dies
l'extrem del laberint

Vicent Alonso

Ritme de clepsidra

Ed. 3i4, 1986

Més sobre l'autor, ací

UNA PÈRDUA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

UNA PÈRDUA

És perquè venia de la nit
que la tarda em captivà.

Jo tenia sis anys
i la paret s’incendiava
amb el sol de cap al tard,
i un so greu de campana va allargar-se.

La porta no ha trobat mai més
el galze, sovint la sento batre.

Lala Blay

Plec de claror

Edicions Proa, 2005

Més sobre l'autora, ací i ací