[L'ESCUMA DE LA COPA...]

(Imatge: Kyoshino/Getty)

L’escuma de la copa: 
una veritat efervescent 
que s’apaga de sobte 
dins el vidre. 
Com la mar calma 
en la nit negra 
que tanca l’esclat 
de l’estiu il·lusori. 
El color de les tovalles: 
un blanc efímer 
de llunes de gotes 
de cava i de sang. 
A cada aniversari 
envelleix un engany.

M. Carme Rafecas

Blanc breu

Ed. Bromera, 2018

Més sobre l'autora, ací

HISTÒRIA D'AMOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

HISTÒRIA D'AMOR

sempre és
una història d'amor:

l'arbre
que s'acobla a l'ocell

el sol
que es lliga a l'aigua

els ulls
que s'aferren al mar

Gil T. Sousa

falso lugar

Més sobre l'autor, ací

[Traducció del portugués feta per mi]

[HISTÒRIA D'AMOR // é sempre / uma história de amor:  // a árvore / que se afeiçoa ao pássaro // o sol / que se liga à água // os olhos / que se prendem ao mar]

[TORNA L'ESTIU RERE L'APLOM...]

(Imatge de Javier Sanz presa d'ací)

Torna l’estiu rere l’aplom
aleatori de les cortines:
al pati esbatanat del cos
on sorties a trobar-me
mentre giraven,
                  concèntrics en el temps,
els insectes dins les cambres
dels dies que ignoràvem.
Hi tastaries la terra parada,
si vinguessis. Les cicatrius de la poda
de l’últim hivern i la verdor
darrera, fosforescent encara,
d’aquesta permanència feréstega
de la vida damunt l’escorça
                                          de la pell.
T’hi he deixat, als marbres,
les mans badades dels geranis,
el fruit llenyós de l’amor
i els ambres d’una paraula
que bat les ales inconscient,
                                          revoltada.
Que m’habita l’estança buida
de la veu i volteja cap a enlloc.
Des de tu.
                Obstinada.

Joan Duran i Ferrer

Animal impur

Ed. Meteora, 2018

Més sobre l'utor, ací

POEMA D'AMOR I DE DOLOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

POEMA D'AMOR I DE DOLOR

Tot el temps que vam estar junts

fórem com unes bones i útils tisores.

Després de separar-nos vam tornar

a ser dos esmolats ganivets

clavats a la carn del món

cadascú al seu lloc.

Iehuda Amikhai

Clavats a la carn del món

Ed. Proa, 2001

Més sobre el autor, ací

[Traducció de Manuel Forcano]

AQUELLES SOLITUDS D’ON VENÍEM

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

AQUELLES SOLITUDS D’ON VENÍEM

Tu presencia es ajena, extraña a mí como una cosa. 

Pablo Neruda 

Se’ns van aplegar massa greuges sobre la pell de les trobades. Abans apuntalàvem el dèficit amb generoses dosis d’indiferència, salpebrades d’ironia. No fèiem cas de les seues fiblades insectívores i traïdorenques, repuntant-nos el paisatge anònim de l’esquena. Pagàvem de grat cada fotesa amb el palmell obert on ara s’hi veuen els rastres de tota aquella xavalla de sal. Se’ns adormien les pensades del sexe en el brou espès de les llargues migdiades d’estiu. Ens vam mirar aquelles solituds d’on veníem. La llar que tenia el moment de la nostra coneixença en dipòsit. I com un salconduit cap al territori invers de les cremades fèiem petits gestos per no esdevenir definitivament immòbils.

Josep Manel Vidal

Aquelles solituds d'on veníem

Ed. Bromera, 2018

Més sobre l'autor, ací

Ací podeu escoltar el poema dit per l'escriptor Jesús M. Tibau:

UNA MUJER ESCRIBE ESTE POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

UNA MUJER ESCRIBE ESTE POEMA

Una mujer escribe este poema

donde puede

a cualquier hora de un día que no importa

en el siglo de la avitaminosis

y la cosmonáutica

tristeza deseo no sabe qué

esperando la bayoneta o el obús

una mujer escribe este poema

sin atributos

a desvergüenza y dentellada

fogosa inalterable arrepentida pudriéndose

caemos por turno frente a las estrellas

todos tenemos que morir

no hay nada más ilustre que la sangre

una mujer escribe este poema

qué estúpida la línea que divide sol de sombra

el crepúsculo pasa

acumulándose al final de las azoteas

supimos de pronto de una trombosis coronaria

existes soledad

sonó una bomba

vean si se han roto los lentes de contacto

una mujer escribe este poema

separa quince pesos para el alquiler

mi amigo viejo

se desprende del mediodía por la próstata

bailamos

sigue la preparación combativa

no pasarán

una mujer escribe este poema

como quien ha perdido el tiempo para siempre

creo en el corazón de Denise Darval

hemos ganado porque morimos muchas veces

parece que tengo un derrame de sinovia

no hay tiempo para la poesía

de veras que los frijoles

se han demorado en hervir

te juro que mañana presentaré el divorcio

una mujer escribe este poema

cómo hay fantasmas a las siete en mi pecho

entablillé una rama a la areca que está triste

mamá tú no sabes la falta que me, haces

si suena la alarma aérea

recojan a los niños que duermen en la cuna

voy a guardar este retrato del Che

como calló el canario traje un tenor a casa

una mujer escribe este poema

cargada de ultimátum

de pólvora

de rimmel

verde contemporánea lela

entre el uranio

y

el cobalto

trébol de la esperanza

convaleciente de amor

tramposa hasta el éxtasis

tonta como balada

neurótica

metiendo sueños en una alcancía

ninfa del trauma

novia de los cuchillos

jugando a no perder la luz en el último tute
una mujer escribe este poema.

Carilda Oliver Labra

Una mujer escribe

Ediciones Matanzas, 2012

Més sobre l'autora, ací

[Ací es pot escoltar el poema dit per l'autora]

MEDITACIÓ ARDENT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

MEDITACIÓ ARDENT

sóc una meditació que crema

dins guarde una illa aquosa

ocells marins i la lluna plena que sura

llogue una llar als cocodrils del Nil

la meua meditació no és sempre aigua blavosa

sinó roja de desig

creixent en els seus ulls

aliment els cocodrils amb un sol delectable

i els deixe dormir

visc en una meditació que crema

sentint l'illa aquosa colpejada per les ones

callada silenciosament

Kazuko Shiraishi

Dins Antologia. Poesia Contemporánea del Japón

 a cura de Tetsuo Nakagami y Yutaka Hosono

Universidad de los Andes

Més sobre l'autora, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

TÉ UN PERQUÈ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

TÉ UN PERQUÈ

Si dorm aquell narcís fetiller, té un perquè.

Si el seu bucle en ones es desfà, té un perquè.

El teu llavi abocava llet, i jo deia:

aquesta dolçor al costat d'aquell saler té un perquè.

La teva boca és font d'aigua de vida, mes

sota el teu llavi, el forat del teu mentó té un perquè.

Mil anys visques!, dic, perquè sé de cert

que en el teu arc la sageta de la teua pestanya té un perquè.

Mal de separació i pena de sofriment t'han posat malalt,

oh cor, aquest crit teu, aquest lament, té un perquè.

Pel jardí passà anit el vent dels seus dominis,

oh flor, el teu vestit esquinçat té un perquè.

Tot i que el dolor de l'amor oculta a la gent el cor,

aquest plor dels teus ulls, Hafez, té un perquè.

Hafez Al-Shirazí

Més sobre l'autor, ací

POEMA AMB DATA (CII): 31 DE MARÇ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

31 DE MARÇ

I així envoltem el nostre rostre present d’un gran buit

On patim com a pèrdua allò que un dia rebutjàrem

Robert Cortell

En aquells dies la panxa del temps

criava àlbers en les comissures

d’un país perplex de llavis i verds.

Les ciutats s’anomenaven com tu.

Hi havia abrils als terrats de l’aire,

versos vius als pitxers de les hores,

pluja als carrers dels setze anys i onades,

freixes antics en els paisatges d’aigua,

l’alegria de rentar el silenci

i garbells de mar respirant la sal.

Ara ho dic i recorde els budells

d’una alba eterna partida de foc,

ara que he conegut la cendra trista

i els pel·lícans fan ombres de fum.

(La desfeta és un desert de clepsidres,

certs incendis en els boscos de la carn,

la consumació del desdesig.)

Marisol González Felip

Inèdit