I
Certa claror crescuda
sobre la taula dels regals,
la roba retirada
de l’estenedor, joguines
amagades dels teus ulls que s’enfilen
per qualsevol racó
quan em dones la mà
i jo t’entregue el temps.
Canvi de mans
Bromera Edicions, 2024
D’art i d’amor vaig viure tota,
Sens fer mal al llaarg del camí.
Tosca, Tosca, acte II
L’ART
Sóc ben viu
i el cor batega amb força.
Quan m’envaneix l’àmbit d’absències
m’arriben vells records
gravats dia a dia en la pell,
i amb ells el teu cos gentil
que es dissol en la ment.
Ara només queden
l’harmonia dels gestos
que es dibuixen a la memòria:
un feix de misteriosa llum,
la màgia, la dansa, l’encanteri,
... l’art.
Ombres de memòria incerta
Editorial Germania, 2013
Més sobre l’autor, ací
Crisàlide morta
passeges
amb veu invisible.
Com cantar la veu de l’entorn
si no ets pulsació,
contigüitat que reverbera?
Oceà rom
amb mudesa de somni,
deixes una estela antiga
i un silenci
Com tocar
sense agitar-se insistent,
oscil·lar amb altura de metàfora?
Clepsidra
vicari de l’eternitat
Corol·laris en pols
Universitat de València, Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, 2013
Més sobre l’autor, ací
ni estels ni lluna en bosc de serps.
l'hostal és buit, la porta closa
passejo interrogants
a l'ombra del castell del desconcert.
lladrucs,
cap més resposta.
per què n'hauria d'esperar alguna altra?
jo sóc la lletra que comença el joc,
i en reconec la por i el que m'hi jugo.
camino de punteres
pel vidre de la llum que filtra el dia.
Tornar és lluny
Edicions Proa, 2013
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
[Fragment]
[...]
Així, si fins llavors els meus amors
eren fets de sospirs i de sopors,
van ser de carn, de fluids i de brases;
si abans necessitava moltes frases
per no entaubà’s al sol de l’ideal,
va trobar esgambi en un hort terrenal;
s’alliberà del callòs més romàntic
i a l’hort hi feu el niu i un bon salt quàntic;
perquè el jardí de l’amor hi té un mur
ben auster amb una esquerda d’on en surt
un pàmpol d’or que és dels jardins l’enveja
i un bell llorer ufanós que bé l’ombreja
i el seu cant sensual fa un so bucòlic
que veus capat el misteri catòlic
(que l’èxtasi o l’espiritualitat
no és patir en solitud a Montserrat
ni ser un Werther abocat al suïcidi)
i en canvi veus Déu més com un Ovidi,
que degué sentir el cant de l’univers
tant com el Dant però en canvi el seu vers
pot ser picant i riure si fa falta
sense patir per la instància més alta
(per més alta n’entenc el demiürg
i no August, que el prengué per cap de turc).
[...]
Riu avall
Editorial Fonoll, 2024
Més sobre l’autor, ací
Quan he somiat
rieres d’argent
i gorgs d’espills impàvids,
banys de cítares
de malva-rosa ingènua,
i càlides roses
en l’atzur del domàs...
m’he extasiat en el seu poder
i en la fragilitat seua.
Si torna l’au vindrà l’amor lent com les pregàries
que naix tan subtil
com s’albirarà la nit que l’hostatge.
Guarda’m la joia,
noia de mel;
obre la porta
al foc de la lluna.
Té l’ànima de l’àmfora.
Té l’esguard del pebeter,
la veu d’Aldebarà.
la seua cintura és la timba dels àngels.
Guarda’m el jorn,
noia de rosa;
obre les portes
a l’alba més neta.
Si torna l’au vindrà l’amor lent com les pregàries
o aquesta llarga caravana que cerca
el destí de la mar.
Les alforges dels camells...,
quins tresors no transporten!:
El goig del nard,
el somni del llir
l’alegria més polida,
cap carícia estranya,
el firmament d’un bes.
He vist Diògenes que esbocinava el bol
V Premi “Manuel Rodríguez Martínez”, 1988
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Un poemari és com el taló d’una sabata.
És com un xec en blanc, estés al portador.
O com una vella persiana, persa, a pesar de tantes coses.
És com un terrat.
Com un solar abandonat pels gats, on queden els poetes.
És como una sardina que tan sols dóna la llanda.
Una batalla a ultrança, contra tota una paret.
La lletra de batalla d’un sintagma armat, un clar exemple de l’absència.
El pagaré d’una cultura sense fons.
Paranimf d’una nimfa d’un trist oasi passadís.
Paradís perdut de seda: Aquest Calaix
dels Astres.
El subratllat és meu
La Forest d’Arana, 1988
(Imatge pròpia)
Caminem a l’atzar
sota l’impuls
d’una nova certesa,
amb ulls àvids, oberts,
per abastar-ne un escaig
de llum, i esperem.
Montserrat
ABELLÓ
EL SENDER DELS ESTELS
La dansa dels dies,
mirall on veig
allò que vull veure,
gravita davant meu
i posa accents de llum
al camí que recórrec
dins l’espiral del temps
que em crida i se’n va.
Mentrestant,
la nit rellisca
i els àngels del cant em porten
clams de foc i llum
que m’il·luminen
el sender dels estels.
Ombres de memòria incerta
Editorial Germania, 2013
Més sobre l'autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LA CIUTAT ASSETJADA
La ciutat assetjada sota les cadenes embolicades de la ira,
a l’ofec de la set de la infància, a l’oblit de l’abric de la memòria,
del caliu humà de l’abraçada.
Una contra una, mà contra mà,
es busquen els ulls per si poden entendre’s, però una fossa,
porta blindada de la frontera que allà s’alça,
demarca els precipicis d’un abisme que els separa,
dos espais, límits, marges, costures,
però al final, una mateixa causa.
El vast domini
Bromera Edicions, 2024
Més sobre l'autora, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
