[ÉS L'ANGOIXA DE MI ...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I

 

És l’angoixa de mi i de veure l’entorn

dislocant-se a cada instant sens frisança,

i de veure raptat el conat de la vida,

l’ensopida bandera molt espellifada

d’un herald envellit i amb missatges perduts.

És l’espessa saliva i l’aire estagnant

de les hores retudes quan manca el sentit,

quan l’embat de la xacra i el pes d’envellir

ens macera el cor i fa lenta la pensa.

És quan penses que actues només amb rebuig

de matèria noble que omplí de puixança

i animà altres moments a l’empara d’un temps

que el crèiem pautat per atènyer el futur.

És el plor reprimit de qui es venç ell mateix...

Talment un ballarí que recula amb reflux

d’un onatge cansat, i a la riba pereix

lassament amansit per tornar a començar,

així ens deixondim per eixir d’unes càrcers

de por i abatiment; molt nafrats i amagrits,

però vius, i amb desig de tornar a respirar.

Vet aquí el balanceig de la vida que ens mou

com el sotraguejar d’un tren atrotinat

però no pas rendit: «Persevera, per severa,

per se vera»... Enmig de les dificultats!

Transitem d’un estat fins a un altre encegats

pel dolor de l’estrip, el panteix, l’esgavell;

per la vida feliç, renovada i tranquil·la,

de l’alè, la sutura i la guarició.

En sortim cada volta més vells, més prudents.

En sortim, tanmateix, com d’un nou naixement:

rebuts amb un primer petó, irrepetible!

—gloriós i dinàmic, ardit, venturós—,

que la mare ens fa del capet fins als peus

amb els llavis molsuts de la vulva amorosa

quan ens rep en el món i ens prem en el cor.

Amb aquest bes s’engega el rellotge de l’ésser.

És el bes natalici, sacrificial,

que conjura el dolor i enarbora l’amor,

i segella la xifra de l’ésser nounat.

La Xifra és la parla d’allò transcendent

que reclama escoltar-nos la dada humana.

No he comprès mai del tot la fredor del clos Dasein.

L’escalfor de la xifra almenys assumeix

l’immens potencial dels lligams entre humans

i el circuit creatiu que els pot transcendir.

Tan sols el risc de l’altre —i el risc que em pertany—

ens permet superar el solipsisme ingenu

del qui ha sucumbit dins el seu fanguissar.

El teixit dels lligams protegeix d’intempèries.

Quan l’atzar fusiona el jo amb un tu

s’engendra un nucli dens que esdevé en potència

un actiu de futur, graduat en escales

de raó i sentiment mai del tot compassats.

 

Josep Temporal Oleart

El bes natalici

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autor, ací