HOMENATGE

Ací deixe un poema de Jaume Bru i Vidal. És el meu homenatge al que va ser professor meu allà pels anys 73-74 del segle passat a la Filial de l’institut “Lluís Vives” a Godella. Ell va despertar en mi l’amor per l’art. Aleshores no el coneixia com a poeta, només era Don Santiago, professor d’Història d’Art (i director de la Filial). De les seues classes recorde les seues petites mans escrivint a la pissarra. Potser jo ja intuïa la poesia entre el seus dits.

PENSE L'ESCOLA

PENSE l'escola i l'arpegi de notes que regalimen
des del fons del vell record. I són com una ferida
que reglota la sang més potent i afua la pensa.

Ara que em trobe assegut a la llar de nova vida
vull recontar les idees que van -i venen?- fugint.
Mes no passen de l'escola. Crec que el temps se m'ha aturat
acaronant una garba de mil i mil interessos,
i, la veritat, així no podré eixir de l'escola.

Tusta el record dels companys, d'aquells que al córrer dels temps
escamparen el seu vol, i dels que resten al poble,
i d'aquells que un dia moririen a la guerra.

Torne a pensar a l'escola. I veig dotzenes de caps
inclinats sobre el "quadern", les paraules del dictado:
“En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre...” Senyor,
quina innocent retafila d'anàlisis, de sintaxis,
de punts i comes, de... mestres mirant el vol d'una mosca,

Pense a l'escola.


Tret d'"Antologia Poètica", JAUME BRU I VIDAL. Consell Valencià de Cultura

POEMA EN PROSA

La teua mirada ha fet caure el rovell de les finestres i els primers regals dels arbres de Nadal, però no ets ací. A mitjanit les cadenes empaiten les cuques adormides, i els sedants esdevenen vaixells de rumb incògnit i vacil·lant. Els fotògrafs s'amaguen sota els armaris i el teu rostre viatja satèl·lit d'un astre incert, a l'aeroport els policies busquen una raó per detenir-te. Els teus ulls són il·legals, i no donen importància a l'última caiguda borsària al Bundesbank. Hi ha un índex que ells encara no han descobert, l'expressíó exacta d'un suïcidi a la Gare du Midi, a les vuit.


Tret de "Contraindicacions", JOSEP MANUEL ESTEVE. Amós Belinchón Ed.


Un poc surrealista, no?

RECOMANACIONS

Sé que és difícil trobar llibres de poesia -més encara si estan escrits en valencià.
Malgrat tot, jo us recomane la lectura d’algun poema de dos dels meus autors preferits (dissortadament tots dos han mort). L’un és Manel Garcia Grau, l’altra Maria-Mercé Marçal.
Ací en teniu dues mostres:

La literatura existirà sempre
que hi haja algú que se n’adone del fang
que porta a les mans i de la llum
que, dèbil i imperceptible,
resta entre les pupil•les.

(Manel Garcia Grau, “La Mordassa”)

En tu quallava
el doll de les absències:
I era sang presa.

(Maria-Mercé Marçal, “Llengua abolida”)

A HORES D'ARA...

L’afició s’ha tornat passió. El món poètic ja forma part de mi. Sempre que puc dedico temps a la lectura de poesia i a escriure.

He terminat un nou poemari.

A hores d’ara estic a l’espera d’arreplegar un altre primer premi, el PREMI PICASSENT 2009 Cristòfor Aguado i Medina, XXXI Premi de poesia.

Vaig enviar un recull de 18 poemes seleccionat d’“Ulls de mirada trista” i “Verbum Jazz Café”.

L’ajuntament editarà un volum amb tots els premis literaris convocats.

Aquest poema forma part del grup dels premiats:

MÉS TARD...

Llegia molts llibres de poesia de diversos autors contemporanis i continuava escrivint i enviant alguns poemes a concursos.
Una selecció de 5 poemes del llibre "Ulls de mirada trista" va ser la guanyadora del IX PREMI DE POESIA "POETES DE L'EBRE", convocat per l'Ajuntament d'Amposta i l'associació poètica “Poetes de l’Ebre”. El lliurament dels premis es va fer a la Casa de Cultura d’Amposta el 12 de juny de 2009 en un emotiu acte en el que els guardonats recitaren els seus poemes i transmeteren al públic les seues inquietuds poètiques. A més a més, membres de l’associació realitzaren un recital poètic en el què es llegiren poemes de molts estils.
Us deixe un poema que va ser creat a partir d’un moment en el que ma filla estava ballant.


LES SABATES DE LA INNOCÈNCIA

Velles sabates d’innocència prenyades!
Somriure clar i espontani.
Els teus ulls fan el miracle continu.
La teua galta recull coloraines incessants.
La teua boca evoca tendresa.
El teu cos transmet ritmes tropicals: la música hi és amb tu.
Les teues cames dibuixen a l’aire harmonies genètiques.
Els teus peus busquen contínuament allò perdut al teu país.
Les teues sabates, prenyades d’innocència!

És possible que aquests poemes siguen publicats a l'antologia anual que l'associació editarà al mes de febrer.

DESPRÉS...

"El pianista dels estels" va ser l'obra guanyadora dels Premis POETA TEODOR LLORENTE (IV edició) de La Pobla de Vallbona. Es tracta d'un recull d'11 poemes triats de dos dels meus llibres de poesia "Verbum Jazz Café" i "Ulls de mirada trista". Tenen en comú que tracten temes molt concrets de la quotidianitat.
El premi va ser lliurat el 24 d'abril de 2009.


Aquest és un d'ells:


SIS MIRADES TEUES


1 Amb l’olor de roses dels teus ulls,
   m’arrapes els sentiments més amagats.
   Jo no et pregunte per què.
2 Em fas recordar amb carícies esvaïdes
   els moments més tendres de les nostres nits.
   Jo sent el toc de les teues mans sobre la meua pell.
3 Fas malabarismes amb els teus ulls
   quan recorres un a un els meus desitjos.
   Jo imbuït de felicitat et deixe fer.
4 Executes amb parsimònies un ritual d’esguards
   (un ritual de nits) que inunda la meua calma.
   Jo mire la lluna plena que en retorna la teua faç.
5 Suporte impertorbable les teus llambregades
   quan assedegadament t’afanes per beure els meus sentiments.
   Jo, totalment esgotat, llance nits pels meus llavis.
6 Asserenes els meus planys amb rajades de llum
   i a poc a poc vas desfent dèries i monomanies.
   Jo em refugie en la teua mirada i em recull en els teus esguards.

Ací teniu un enllaç on es pot veure la crònica emesa per La Pobla Televisió:


http://www.lapoblatv.net/index.php?option=com_content&task=view&id=3452&Itemid=33


I ací la notícia al periòdic digital “elperiodic.com”


http://www.elperiodic.com/pobvallbona/noticias/34972_ayuntamiento-otorga-premios-poeta-teodoro-llorente-poesia-narrativa.html

L'INICI DE TOT

Era la primera vegada -sempre hi ha una primera vegada per a tot- que enviava un poema per a participar en un concurs de poesia. Va ser un dels 14 seleccionats com a finalistes. No va guanyar però per a mi va suposar l'entrada a un món nou.
L'havia enviat al IX CERTAMENT DE POESIA BREU de l'Esplai d'Olot.
El premi es va lliurar el 9 de febrer de 2009.
El poema està inspirat en un quadre del pintor romàntic alemany Caspar David Friedrich. Representa una escena en un penya-segat de la costa danesa. Des de molt jove m'havia interessat per aquesta pintura. Jo l'he reintrepretat com he volgut.
Més informació sobre el quadre en
http://es.wikipedia.org/wiki/Los_acantilados_blancos_de_R%C3%BCgen


Aquest és el poema finalista:


SENSACIONS (LES ROQUES BLANQUES DE RÜGEN)

Rebutjat pel mar, oblidat pel temps,
contemple des del penya-segat amb ulls cansats
l’escuma impol•luta que a poc a poc
s’acosta als meus esquifits pensaments.
Cants de sirenes oblidades per la història
s’apropen a les meues orelles
i em ric del món i de la bolla.
Onades d’albatros m’envolten en núvols
i trasbalsen els meus sentits.
Crits ensordidors ordeixen un parany de sensacions
que atabalen el meu cervell.
El faig m’acull amb les seues mans de temps
i m’ofereix fruits plens de benastrugances
que jo rebutge.
Les roques blanques malfien de les meues intencions
i lliguen els meus peus a la vida.
Un pensament deslleial s’escapa del meu seny.
Mentre, el meu germà bivitel•lí, alié a les meues sensacions,
recull flors de belladona amb la tranquil•litat
del qui posseeix el temps a cabassos.

I aquest és el quadre de Friedrich en el que està inspirat:

Aquest és l'inici del meu món literari.
Des de fa uns anys, escric poesia.
Potser havia estat dins meu des de fa molt de temps i ara he tingut la necessitat de posar-la en paper.
Es tracta d'una poesia sense grans pretensions: ja en tenim grans lletraferits que han fet, fan o faran la tasca molt millor que jo.
Amb tot, jo escric poesia perquè vull (gràcies Ovidi).