Què escriuen els autors quan dediquen les seues obres? Pense que alguns es limitaran a escriure una curta frase sense cap compromís, de l’estil de “Amb afecte”; altres vegades faran al•lusió al nom del lector o lectora, “A Joana amb…”; altres intentaran escriure quelcom més concret, “Que la lectura d’aquest llibre siga…”.
He buscat entre els meus llibres i he trobat aquestes dos dedicatòries ben distintes. Una d’un narrador: Fernando Sánchez Dragó i altra d’un poeta: Lluís Meseguer.
F.S. Dragó, novel•lista conegut, em va signar un exemplar de la seua obra “Las fuentes del Nilo” en 1986. Vaig demanar-li que escriguera quelcom sobre ell mateix: em va escriure el següent:
 |
| (Dedicatòria de Fernando Sánchez Dragó) |
“ ¿Una definición? Bueno... Soy (o me creo) un guerrero, es decir, un hombre que nunca teme abandonar una posición conquistada porque está convencido de que pronto conquistará otra mejor”.
Lluís Meseguer no és un poeta molt conegut (només ha escrit dos llibres de poemes), és catedràtic d’universitat i acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Amb motiu de la publicació del seu primer llibre de poesia, “Les veus del vent”, en 1986, va escriure aquesta dedicatòria a la meua dona:
 |
| (Dedicatòria de Lluís Meseguer) |
“Per a tu, Pepa, en nom de belles hores, pel llibre-vida que escrius com una dansa de tenebres. Perquè al teu camí les pedres es facen esperances, la pols, horitzons i les flors, aventures del desig”.
Sens dubte prefereix la segona dedicatòria plena de generositat en els sentiments, proximitat i poesia front la primera plena d’egolatria i de prepotència.
I vosaltres?
Entrades
8 han deixat la seua empremta:
Molt interessant, de debò.
Per mi, si haig d'escollir en fred, no hi ha color: la del senyor Lluïs Messeguer guanya per golejada. Crec que és una evidència.
De tota manera, també haig de fer una petita defensa del senyor Sánchez Dragó, personatge que no és sant de la meva devoció en cap ni un sentit (per tant la defensa tindrà molt més mèrit). A ell li vas demanar que es definís a sí mateix. Aleshores, amb aquesta premisa, és lògic que l'home parlés única i exclusivament de sí mateix. Aprofitant el que li demanaves, ell, al capdavall, va ser mirar de donar una lliçó de vida de les seves (fins aquí tampoc hi ha cap sorpresa, perquè aquest senyor va sentant càtedra de vida i del que sigui a cada glopada d'aire que s'empassa). Amb tot, vull dir que, a la seva manera, no deixa de ser generós passant-te el testimoni del que ell considera que hom cal fer a la vida. Els seus termes, el to i l'estètica impositiva de tot plegat em fan caure d'esquena, sí. Però veig que l'home segur que devia entendre les seves paraules com l'acte de generositat màxim possible, malgrat totes les seves limitacions humanes.
Huria estat interessant proposar el mateix als dos, sense que no sabessin res: al senyor Messeguer que es definís a ell mateix, i a Mister Dragon que li dediqués unes paraules a la teva dona. Llavors sí que podríem comprovar si el senyor Messeguer simplement es descrivia mencionant algun defecte i alguna virtut, lúcidament, i sí el "conquistador" aprofitava la oportunitat que li brindaves per, ja que es dirigia a la teva dona, a veure si la podia seduir...
Tot això, és clar, no són més que conjetures. Però mira, entre conjetures has fet que em distregui d'un mal son que he tingut. Tornem cap el llit que demà ens haurem de llevar aviat. (Aquesta frase final, com a dedicatòria seria força com de la padrina, no?)
Bona nit!
Si m'hagués de quedar amb alguna dedicatòria em quedaria amb la del Sr.Meseguer.
Subscric totalment el comentari d'en Florenci Salesas. També confeso que el Sr.Sanchez Dragó no ha estat mai sant de la meva devoció ja que és una d'aquelles persones que sembla que només s'escolta a si mateix, però està clar com molt bé diu en Salesas que al tal Dragó li vas demanar que es definís a si mateix i per tant té certa lògica que escrivís el que va escriure.
El món de les dedicatòries és tot un món i el que està clar que cada llibre, cada autor i cada dedicatòria són un món en sí mateix, però si m'haig de quedar amb algunes paraules, evidentment em quedo amb les que són més properes i humils.
Coincideixo amb el Florenci Salesas. Trobo que totes dues dedicatòries són ben escrites i contenen alguna cosa més que una simple salutació, que ja és molt!
Estic d'acord amb el senyor Florenci, d'en Sánchez Dragó no m'interessa res, en Messeguer no el coneixo però em quedo amb la seva dedicatòria. La majoria de dedicatòries són estàndards...
Salut camarada.
onage
Sanchez Dragó em cau fatal, encara que reconec que escriu bé. I també parla bé, cal obviar els seus mèrits pel que són.
Però em quedo, de totes totes, amb la segona dedicatòria, tot i no conèixer el Sr. Messeguer.
Com diu onatge, la majoria de dedicatòries són standard. Aquestes, com a mínim, són personalitzades!
Ho tinc claríssim sense dubetes i deixant a banda la filosofia de vida del Florenci, que sempre en té per a tots, em decante per la del poeta.
Coincideixo plenament en el que argumenta Florenci, però evidentment, la manera de dir d'un poeta... és preciosa!
He de reconéixer que jugava amb cert avantatge en la presentació de les dues dedicatòries cap a la segona.
Les situacions de les dedicatòries foren:
-F.S. Dragró: jo, El Corte Inglés i quasi un atracament a mà armada perquè escriguera quelcom personal d'ell.
-L.Meseguer: en aquell moment, conegut de la meua dona, primer llibre de poesia editat, il·lusió,
Continue preferint la segona, és més sincera.
Gràcies pels vostres comentaris.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada