UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

(Dante Alighieri per Sandro Botticeli)

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
                Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
                Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Tret d'Al fons de vies desertes de Manel GARCIA GRAU

Més sobre l'autor ací.

EL PEIXET D'ARGENT

El peixet d’argent s’escola pel forat de l’orella. A poc a poc va menjant amb feredat les restes de la batalla. Rere uns segons eterns comença l’aquelarre dels sentits. La lluna giravolta i es perd en infinituds de llenguatges. La foscúria arriba amb pas segur. El terrabastall és inevitable.

El peixet d’argent rosega fructíferament les estelles de la memòria. La llum, que serpenteja amb neguitosa inconstància, no arriba als indrets de l’eternitat. Fermament, constantment, la negació de la mirada es fa present.

El peixet d’argent s’arrossega ara per camins de records. El dolor és ja insuportable. La distància és ara inabastable. La consciència n’és un got ple de pors i fel.

El peixet d’argent s’atura un moment. La respiració es fa més lenta. La somnolència llisca entre miracles perduts. La incertesa ix del seu amagatall.

El peixet d’argent cau per l’abisme negre, buit i rígid de la nit fosca i una flaire intensa de colors i silencis ofegats se senyoreja de la meua caricatura.

CIRERER

Tanka escrita per FUJIWARA NO HIROSUGU al segle VIII. Versió de Joan Alegret.

(Fotografia no identificada presa de la xarxa)

NAFOUD TABOUK

El desert és un vestit blanc:
la núvia
que marxa vers la nit
amb la narghile al cap,
mentre pronuncia càntics ancestrals
que farien plorar a les pedres,
aguaita la visita enllà del miratge
i deixa els altres colors al destí dels núvols...

("Gitana dormida" , Rousseau "le Douanier")

Pere Bessó,  "El pou de la set que no assacia"

Rialla Editors, València, 2005

Més sobre l'autor, aquí.

UN SOL I ÚNIC POEMA

“Escriure i reescriure el mateix poema tota una vida. Un sol i únic poema. Des que estàvem arrupits entre els budells de la nostra mare, no hem fet altra cosa que remugar el mateix discurs. Malgrat que canvie l'escenari i els objectes que hi són, des que l'home balbucejà allò que més tard esdevindria paraula, no hem fet res més que lamentar la nostra soledat de mortals llançats sobre la crosta d'aquest planeta. Mercenaris del llenguatge, hem omplert les sabanes de paraules, i els hem posat música. I l'hem taral·lejada en nits d'insomni i en dies de llum claríssima. I aquestes paraules ens han ajudat a construir-nos. Ens hem identificat amb elles, i ens hem fet paraula, subjecte de tot allò que s'esdevé... I de vegades això ens ha servit de consol, i ens ha portat l'alegria a l'ànima”.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Aquestes paraules han estat tretes del pròleg del llibre “Tria personal, 1973-1987” del poeta valencià JOAN NAVARRO, publicat per Edicions de la Guerra en 1992. (Més sobre l'autor, ACÍ)



Mantenim sempre un mateix discurs? Potser, al cap i a la fi som com atzembles, tossuts. Creem que les nostres inquietuds són úniques, les més importants. Ens aboquem amb deler en allò que sentim com a propi i ignorem tot allò aliè a nosaltres.
Però quan sabem trencar aquest cercle i assimilem altres idees, altres emocions, altres opinions... ens convertim en mercenaris de la paraula com diu Joan Navarro.

SUAUMENT...

L'ajuntament de Picassent acaba de publicar el llibre que conté els textos premiats en la XXXII edició del premis Cristòfor Aguado i Medina (Narrativa i Poesia). El meu poemari Suaument pel corrent del temps hi és com una part de la publicació ja que el jurat el va declarar finalista i recomanà la seua publicació. Sempre és una alegria veure imprés el teu treball (a pesar de la incorrecció al títol). El següent poema està inclós en aquesta publicació.

MATÈRIA DE VELLESA

Un nou dia d’estiu arriba i em troba com sempre

contemplant l’horitzó, meditant.
La llum viva em promet l’eternitat
però al meu món ja no li resta més que un rèquiem.
Veig el vol de les gavines giravoltar pel blau eteri
mentre que jo em trobe assegut en la meua cadira de rodes.
Rius de temps passen a pleret al davant
en canvi jo el conte amb esquinçalls de sospirs.
Puc escoltar l’eco que em retorna moments allunyats
però ja no puc cordar-me les sabates del present.
Encara puc imaginar cosmografies
però al meu cos ja no hi resten més que desficis.
Veig persones al diari i vull saber qui és qui
quan jo quasi no em reconec.
Acarone lentament les canes
i la meua mà es plena de llunes oblidades.
Coloms famolencs arriben a fer-me companyia
i fugen espantats pels meus estossecs.
Colpidorament revife sentiments amagats
que se’m claven com punyides vitals.
A hora foscant deixe regalimar pel meu rostre llàgrimes
que desassedeguen les herbes del jardí diví.

TÍTOLS

Potser el títol d’un poemari no és més que això: un títol. Tal vegada l’autor intenta mostrar la poesia que hi ha dins amb poques paraules. Els títols són evocadors, descriptius, concrets, atractius, suggeridors... Són delators ja que traeixen el poeta que no té més remei que avançar el contingut de la seua obra. D’alguna manera el poeta ha d'identificar-la.
Per a mi els títols dels poemaris són poesia des del moment en què l’autor els ha pensat.

Tot sovint m’agrada mirar el llom dels llibres de poesia i delectar-me amb els seus títols. Assaborisc les seues paraules com si es tractara d'un bon menjar.

Com a tast, deixe alguns d’ells.

(Creació pròpia a partir d'imatges no identificades preses de la xarxa)

La vella pell de l’alba (antologia a cura d’Antònia Cabanilles)
Cadells de la fosca trencada de Gaspar J. Urban
Els caçadors salvatges de Salvador Jàfer
Els mots comunicants de Pasqual Mas i Usó
Le soucrier velours de Joan Vicent Clar
Bardissa de foc de Joan Navarro
L'arc de la mirada d'Antoni Defez
Les veus del vent de LLuís Meseguer
Home endins de Jaume Bru i Vidal
Grills esmolen ganivets a trenc de por de Joan Navarro
Museu de cendres de Jaume Pérez Montaner
Renou: la pluja ascla els estels: Renou de Josep Piera
Materials per a una mort meditada de Marc Granell
Esbós d’un cos de Manuel Rodríguez Castelló
...

BARRANCS DE FUT I LUD

Veus davant teu com s'allunya la tarda. La lluna, que aviat serà nova, s'arqueja prop d’un cedre gegant. A les bandes, les plantes s'agrupen i parlen. El camí no té fi. Ja pots raonar tant com vulguis. A mitjanit moriràs entre els arbres. Ets un tros de vida, una xarxa de vida, un remolí de vida. No posis aquesta cara, no et facis l'infant endolcit, no et rasquis l'aixella, sisplau. Tens les cames colrades, els ulls plens de cicatrius i el ventre de pedra. Obre la mà i pren una canya. Camina. Deixa de construir parets, arcs de triomf, pagodes incertes. Davant teu t'espera un tro.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Tret de "Barrancs de Fut i lud" de Raimon Àvila. Més sobre l'autor, aquí.

COM UN OCELL CAIGUT

(Imatge presa d'ací)

(In absentia)

Com un ocell caigut,
entre les mans escalfe el teu record.
Et cride cap als llavis i les llums
i et convoque a un capvespre d'ametllers.
Les cançons antigues de l'amor
vénen pels mil camins de la tarda,
per dreceres de perfums,
pels rius lentíssims del desig
blanc i rosa contra el cel.
A l'entrada del temps clar
vull nàixer en els teus cabells
i davallar pel teu cos
fins envoltar-lo com un roser de sal i romaní.
Vull arrelar-me en el somni del teu ventre
i pujar com un arbre d'aigua per la nit clara de la mort
fins al fons del teu cel.

Entre les mans escalfe el teu record
com un ocell caigut
a l'infinit.

Tret del llibre "Argiles" de Vicent Salvador Liern
Més sobre l'autor aquí.