EMPREMTES

El buen poema no interpreta el mundo, le añade algo nuevo. ADA SALAS

dimarts, 30 de novembre de 2010

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

(Dante Alighieri per Sandro Botticeli)
La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
                Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
                Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Tret d'Al fons de vies desertes de Manel GARCIA GRAU

Més sobre l'autor ací.

1 han deixat la seua empremta:

CALPURNI ha dit...

Quina llàstima que ningú haja comentat aquest esplèndit poema de Manel Garcia Grau!

Publica un comentari a l'entrada