“Escriure i reescriure el mateix poema tota una vida. Un sol i únic poema. Des que estàvem arrupits entre els budells de la nostra mare, no hem fet altra cosa que remugar el mateix discurs. Malgrat que canvie l'escenari i els objectes que hi són, des que l'home balbucejà allò que més tard esdevindria paraula, no hem fet res més que lamentar la nostra soledat de mortals llançats sobre la crosta d'aquest planeta. Mercenaris del llenguatge, hem omplert les sabanes de paraules, i els hem posat música. I l'hem taral·lejada en nits d'insomni i en dies de llum claríssima. I aquestes paraules ens han ajudat a construir-nos. Ens hem identificat amb elles, i ens hem fet paraula, subjecte de tot allò que s'esdevé... I de vegades això ens ha servit de consol, i ens ha portat l'alegria a l'ànima”.
 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Aquestes paraules han estat tretes del pròleg del llibre “Tria personal, 1973-1987” del poeta valencià JOAN NAVARRO, publicat per Edicions de la Guerra en 1992. (Més sobre l'autor, ACÍ)
Mantenim sempre un mateix discurs? Potser, al cap i a la fi som com atzembles, tossuts. Creem que les nostres inquietuds són úniques, les més importants. Ens aboquem amb deler en allò que sentim com a propi i ignorem tot allò aliè a nosaltres.
Però quan sabem trencar aquest cercle i assimilem altres idees, altres emocions, altres opinions... ens convertim en mercenaris de la paraula com diu Joan Navarro.
Mantenim sempre un mateix discurs? Potser, al cap i a la fi som com atzembles, tossuts. Creem que les nostres inquietuds són úniques, les més importants. Ens aboquem amb deler en allò que sentim com a propi i ignorem tot allò aliè a nosaltres.
Però quan sabem trencar aquest cercle i assimilem altres idees, altres emocions, altres opinions... ens convertim en mercenaris de la paraula com diu Joan Navarro.
Entrades
4 han deixat la seua empremta:
No sóc Joan Navarro, sóc Joana Navarro, però en aquest cas faig totalment meues les seues paraules.
Molt bona tria!!!
Crec que sí, el discurs de cadascú sempre és el mateix si ens endinsem en l'estructura profunda d'allò que cadascú diu. Crec que cadascú, fet paraules, gira al voltant del mateix eix, però els eixos de les diferents persones són diferents, tot i que pot haver-hi coincidències.
cada palabra, una letra preñada en la luz y el dolor de nuestro nacarar... pero solo nos une a los otros las engarzadas en el hilo de la solidaridad.
Hermoso prólogo. Gracias por participarlo.
Gràcies a tots pels comentaris.
Ja també pense en un únic poema amb moltíssimes puntes.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada