EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

divendres, 19 de novembre de 2010

NAFOUD TABOUK

El desert és un vestit blanc:
la núvia
que marxa vers la nit
amb la narghile al cap,
mentre pronuncia càntics ancestrals
que farien plorar a les pedres,
aguaita la visita enllà del miratge
i deixa els altres colors al destí dels núvols...

("Gitana dormida" , Rousseau "le Douanier")
Pere Bessó,  "El pou de la set que no assacia"
Rialla Editors, València, 2005
Més sobre l'autor, aquí.

3 han deixat la seua empremta:

Effy Stonem ha dit...

El desert.
Ara aquesta paraula el primer que em fa venir a la ment és el poble Saharaui. Les pedres d'allà sí que estan plorant.


Salut,
Effy.

Olga Xirinacs ha dit...

És estrany portar un narguile al cap... Se't podria cremar el cabell.

CALPURNI ha dit...

Effy, estic amb tu: hi ha pedres que ploren des de molts anys.
Olga, no sé quina significació té el narguile, però si el poeta ho ha escrit alguna raó tindrà.
Salut a les dos.

Publica un comentari a l'entrada