MANS

(David Alfaro Siqueiros, "Nuestra imagen actual", 1947, detall)

Donem-nos les mans i desxifrem els signes!

J. V. FOIX



L'ESPAI DESERT DE LA MIRADA

               I eixams difusos, 
bandades esparses, 
creen per nosaltres les distàncies, 
les callades extensions,
     l'espai desert de la mirada.

Antoni Defez, Incert moviment

Més sobre l'autor ací

POESIA = PÈRDUES

El Roto sempre genial.

DIA MUNDIAL DE LA POESIA (II)



(El logo correspon al blog que sobre el Dia Mundial de la Poesia podeu trobar en aquest enllaç: http://diamundialpoesia.wordpress.com/)



21 de març. De nou la celebració del Dia Mundial de la Poesia.

Un dia, no fa molt de temps, vaig descobrir que la poesia era molt més important en la meua vida del que jo creia. Des d'aleshores estic celebrant-lo tots els dies. Veig poesia en la mirada de la persona que em somriu, en el silenci i en la cridòria, en el dia i en la nit, en el temps i en el seu pas, en l'alegria i en la tristor, en la  llum i en la foscor, en la certesa i en l'enigma... Respire poesia.

Potser la poesia no té una repercussió immediata en la vida de les persones: la majoria d'elles tenen altres preocupacions més urgents. La presència de la poesia en la societat no és la que hauria de ser (la cultura mai ha estat una prioritat per al que governa). Segurament el fet de celebrar un Dia Mundial de la Poesia és un indici de la seua poca transcendància.

Emperò jo continue creient en ella.
Deixe una mínima aportació:

(Finestra oberta a Ciutadella. Autor: Juan Luis García)

POESIA

Cal obrir el bagul de les teues paraules

i escampar-les

fins la sequera

                      i l'extenuació

        del llenguatge.

Cal vessar la màgia del teu mot

i inundar,

tendrament,

                     els minuts

       quotidians.

Cal fer arribar el vol màgic del teu signe

i obrir les finestres

al seu pas

                   perquè, lliure,

      ens posseïsca.

Cal morir

         per a reviure en tu,

                                    POESIA!

DIA MUNDIAL DE LA POESIA (I)

Contribució que fa "TeleFEM" a la celebració del Dia Mundial de la Poesia:

JAPÓ

Sobre el dolor

senyoreja el dolor.

Trista esperança.

MARIA BENEYTO

Ha mort la poetessa Maria Beneyto i Cuñat. Tenia 85 anys.

Començà a escriure en castellà i prompte ho va fer en valencià.

Als anys 50 estigué vinculada al grup Torre al que pertanyien entre altres, Joan Fuster, Jaume Bru, Xavier Casp o Sanchis Guarner.

Alternà la seua producció poètica amb la narrativa.

----

Ací podeu trobar més informació sobre ella.

 HEREUS

El meu batec de vida, no aqueix dring de paraules

retallades, podades, fetes música fàcil.

Sols el batec, la vida solament per a dir-vos

que estic viva, dissolta en vèrgens alegries.

Ai companys meus d’origen, els que viviu en terra,

quina abraçada meua, o llaç de llum o força

—d’aqueixa nua i tendra i terrible com l’aigua—

acoste en el silenci que em tanca i em limita!

Pot ésser que en jorns àcids no sospiteu encara

aquest lluminós cercle de garlandes i braços.

Sóc voluntat feréstega de romandre dins l’aire,

i en l’espai d’algun dia ja sabreu que sóc vostra.

Ocorrerà de sobte, netament, sens miracle,

com van ocórrer sempre les més senzilles coses.

Direu: què és aiqueix núvol blanquinós i festívol

que se’n va per deixar-nos alt i pur el nou dia?

Què és aquest mar blau vívid, amb veus de sol petites

dient-nos a l’uníson frases mai no escoltades?

Quina llum de sorpresa cerca en flames els arbres

del camp adust, i acosta les muntanyes perdudes?

O millor, qui és qui baixa aquest bell ram d’estrelles

als afores més trists de la ciutat, cridant-nos?

I jo estaré entre Déu i l’alegria

dient-vos: «Ací estic. Jo sóc aquella.» 

              Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim

AUTORETRAT



Foto: Carlos Pericás

 De la guerra quedava el capot vell
d'un desertor al meu llit. De nit sentia
el tacte adust d'uns anys que no van ser
els més feliços de la meva vida.
Malgrat tot, el passat acaba sent
fraternitat de llops, melancolia
per un paisatge falsejat pel temps.
Queda l'amor -no la filosofia,
que és com una òpera- i, sobretot,
res de poeta maleït: tinc por,
però me'n surto sense idealisme.
A vegades, les llàgrimes rellisquen
darrere el vidre fosc de les ulleres.
La vida és un capot de desertor

                 JOAN MARGARIT
                 Poesia Amorosa (1980-2009)
                 Edicions 62
---------
Ací podeu escoltar el poema dit per l'autor.
Ací teniu la seua pàgina web.

16 SENSE OVIDI

En unes hores farà 16 anys de la mort d'Ovidi Montllor. Alguns el recordaran per la seua música, altres per la seua participació al cinema, altres pel seu amor al teatre, altres per la seua poesia... jo vull recordar la persona compromesa amb la vida.

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,
i amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd,
sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea,
jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Per a uns pollet, per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és pas per boig, ni per sentir-me estrany.
És per el dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quan m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteix: jo parle del meu temps,
estime el viure d'un colp ja per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia,
dic el que dic sense cap covardia,
però també sé el preu de tot això:
més tard o d'hora m'arribarà sentència.
Car no interessa, qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat,
diran o diuen que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentre com jo no m'empasse la porga
d'aquells que creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte,
admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo, i no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

 Som els artistes: el cantant, el pallasso.

Autocrítica i crítica de Bon vent i barca nova (1978)

----
(Al meu blog podeu trobar algunes entrades dedicades a Ovidi i a la seua obra a la barra de la dreta, a la secció ETIQUETES)

PARLEN LES DONES

                    

Parlen les dones,

la seva poesia tendra i forta.

Ben pocs s’aturen

a escoltar aquestes veus,

que, trasbalsades,

un nou llenguatge diuen

nascut al fons dels segles.

                     Montserrat Abelló

FULLA ADORMIDA

(Imatge presa d'aquí)

En la fulla adormida

                                 del temps,
la gota d'aigua
que ha de desassedegar l'arbre
                                 que ha de náixer.

POETES QUASI DESCONEGUTS: FOROUGH FARROKHZAD

Forough Farrokhzad és una poetessa iraniana nascuda el 5 de gener de 1935 i morta en un accident de trànsit (en estranyes circumstàncies) el 14 de febrer de 1967 quan comptava 32 anys només. És la major poetessa iraniana del segle XX. Fou repudiada pel seu marit, perseguida pels dirigents de Teheran i apartada del seu únic fill al que no tornaria mai a veure. En 1956 hagué d'escapar-se d'Iran ajudada por l'esposa d'un catedràtic de la universitat de Teheran. Bertolucci dugué la seua vida al cinema. Ella també es va dedicar al cinema. Escandalitzà els representants de la cultura de la seua època amb l’expressió sincera de la sensualitat, amor i erotisme al seus poemes.
Khaneh siah ast (La casa és negra) de 1963, és una obra documental sobre la vida dels malalts de lepra en Iran. Va ser escrita i dirigida per ella. Mescla amb mestria imatge i poesia. Així comença aquest curtmetratge: "El món està ple de lletjor. Encara hauria més si l'home apartara la mirada. Van a veure en pantalla una imatge de la lletjor, un retrat del sofriment, que seria injust ignorar".  És una obra d'art terrible pel seu contingut. Durant la realització d'aquest pel·lícula Forough va adoptar un xiquet amb lepra.
Va publicar cinc poemaris: Presa (1955), El mur (1956), Revolta (1959), En altra albada (1963). La seua obra pòstuma Creguem en el començament de la gelada estació, fou publicada en 1974.

El següent poema és una traducció meua d'una traducció francesa no identificada del farsi (la seua llengua materna). És de suposar que la traducció de la traducció s'ha tornat en traïció.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EL VENT ENS PORTARÀ

En la meua nit, tan breu, ai!

el vent té una cita amb les fulles.

La meua nit tan breu s'omple d'ansietat devastadora.

Escolta! Sents el vent de les tenebres?

Amb aquesta felicitat, em sent estranya.

Jo estic acostumada a la desesperació.

Escolta! Sents el vent de les tenebres?

Allà, a la nit, alguna cosa passa,

la lluna angoixada és de color roig.

I penjada al sostre

pot caure en qualsevol moment,

els núvols, com una multitud de ploraneres,

esperen el naixement de la pluja

Un moment, i després res.

Darrere d'aquesta finestra

està la nit tremolant

i la terra que s'atura.

Darrere d’aquesta finestra, un desconegut es preocupa per mi i per tu.

Tu, tot verdós,

posa les teves mans – aquests ardents records -

sobre les meues mans amoroses

i confia els teus llavis, sadollats per la calor de la vida,

a les carícies dels meus llavis amorosos.

El vent ens portarà!

El vent ens portarà!

----

Ací podeu trobar més informació (en anglés) sobre Forough Farrokhzad.