EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dijous, 10 de març de 2011

16 SENSE OVIDI


En unes hores farà 16 anys de la mort d'Ovidi Montllor. Alguns el recordaran per la seua música, altres per la seua participació al cinema, altres pel seu amor al teatre, altres per la seua poesia... jo vull recordar la persona compromesa amb la vida.

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,
i amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd,
sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea,
jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Per a uns pollet, per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és pas per boig, ni per sentir-me estrany.
És per el dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quan m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteix: jo parle del meu temps,
estime el viure d'un colp ja per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia,
dic el que dic sense cap covardia,
però també sé el preu de tot això:
més tard o d'hora m'arribarà sentència.
Car no interessa, qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat,
diran o diuen que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentre com jo no m'empasse la porga
d'aquells que creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte,
admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo, i no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

 Som els artistes: el cantant, el pallasso.

Autocrítica i crítica de Bon vent i barca nova (1978)

----
(Al meu blog podeu trobar algunes entrades dedicades a Ovidi i a la seua obra a la barra de la dreta, a la secció ETIQUETES)

7 han deixat la seua empremta:

lisebe ha dit...

Sempre he sigut una enamorada de Ovidi Montllor, i saps que m'enrecordava del aniversari de la seva mort!!

Crec que ha hagut molt poca gent tant polifacetica a la vida com ho va ser Ovidi i amb una ment tant ben amoblada, i el seu carisma va mes allà fins i tot de la seva mort.

Salut i bona setmana Calpurni

novesflors ha dit...

Un altre insubstituïble, l'Ovidi.

Olga Xirinacs ha dit...

La nostra memòria és un panteó de figures animades, unes més llunyanes que altres, en el temps.

Josep ha dit...

Un luxe haver-lo tingut. I una pena que setze anys després no tinguem qui el succeïsca (que no substituïsca, que era insubstituïble)

Francesc Arnau ha dit...

Amic Jesús, jo també sóc com tu un incondiconal de l'Ovidi, i amb el teu permís, he posat al meu blog la imatge que has fet amb motiu del 16è aniversari...
Quanta falta que ens fa gent com ell!!!
Salut!

Miquel Àngel ha dit...

Jo en vaig ser vei i una miqueta amic de l'Ovidi a Barcelona, allà dalt del Coll del Portell al darrera de la part de dalt del Park Guell, i, de vegades ens apuntavem al seus recitals en l'epoca en que anava amb en Carlos Boldori i tambe amb el Toti Soler i viviem molt intensament el seu compromís i la seva passió per la feina que feia . L'Ovidi em va ensenyar,i mostrar sovint amb les putades que li feien, que això de cantar no tot son flors i violes com es pensa la gent , al darrera hi ha un treball molt constant i profund de elaboració quasi alquímica de materials poètics i musicals que han de casar a la perfecció si vols que caminin . L'Ovidi era un mestre fent això i jo li estaré sempre agrait per les converses i els consells que em va donar.

CALPURNI ha dit...

Lisebe, sí, el seu carisme roman entre nosaltres.
Novesflors, Josep, és insustituïble.
Olga, tant de bo estiguen senpre en la nostra memòria ell i altres com ell.
Francesc encantat que hajas posat la imatge al teu blog.
Miquel Àngel, quina sort haver compartit moments amb ell!
Salut a tots i gràcies pels comentaris.

Publica un comentari a l'entrada