 |
| (Imatge presa d'ací) |
Dormia al meu costat.
Diàriament
es despertava quan jo dormia.
Caminava junt als meus passos.
Era a la meua ombra sobre les parets.
Seia quan jo seia.
Menjava si jo menjava.
La companyia era contínua.
Sempre hi era on jo estava.
Sempre, sempre, sempre...
des que vaig nàixer,
durant tota la vida,
fins el dia què ella va decidir
abandonar
la meua companyia.
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
Va volar..i tu amb ella.
Deu ser difícil i surrealista viure, sense que l'ombra ens acompanyi...
M. Roser
Rafael, és clar: jo amb ella.
M. Roser, alguns viuen sense ells mateixos i això sí que és surrealista.
Gràcies a tots dos pels comentaris.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada