 |
| (Joan Brossa) |
Francesc Calafat i Marc Granell al pròleg de l'antologia Dotze poetes joves valencians (Tàndem Edicions, 2000) escriuen el següent:
Així, fa poc, Miquel de Palol sentenciava que "el temps de la poesia s'ha acabat" perquè ja no és una "eina expressiva" de la societat actual i el seu sentit es redueix a "la pràctica solitària". Afirmacions com aquestes suposen que la lírica en algun moment tingué una demanda social, era un gènere molt popular i tenia una funció utilitària. Realment han estat mai així les coses? Si llevem les excepcions, tants llibres de poesia es venien, posem per cas, en els anys vint, en els anys seixanta o en els setanta? Es venien llavors més llibres que no ara? Té sentit afimar que un gènere està en les últimes malgrat que es publiquen un nombre estimable de títols tots els anys?
T'invite a dir la teua opinió.
Entrades
7 han deixat la seua empremta:
S'ha acabat l'art? O hem de pensar que només existeix perquè hi ha gent disposada a invertir-hi i, fins i tot, a especular?
No crec que la poesia faça ric a ningú però (potser per això) no desapareixerà mai. Potser hi ha més autenticitat en un sol vers que en tots els best sellers junts.
La poesia forma part de les emocions i en el moment que segueixein havent-hi sentiments, paraules i emocions seguirà existint la poesia.
Subscric el comentari de Novesflors. Evidentment que hi pot haver més autenticitat en un sol vers que en tots els bestsellers junts.
Jo també penso més o menys com els companys...De sentiments n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre, la poesia és pur sentiment...i ara em venen a la memòria uns versos de Bèquer , que entre tot un llistat de coses que en garanteixen el futur,ho arrodoneix:-"Podrá no haber poetas; pero siempre habrá poesia".
Bon cap de setmana,
M. Roser
En tots el temps la poesia que ha estat una pràctica multitudinària a estat la expressada mitjançant la música. Des de la Iliada fins al Rap, passant per les trobes i les albades, tot és poesia cantada.
La poesia feta per llegir-la en veu alta, per un mateix o per un grup, sempre ha estat un expressió íntima, des de Auxiàs March fins el últim vers escrit fa sols un segon, per alguna persona en alguna part del món.
A Xàtiva, porte des de fa uns anys un xicotet taller de poesia i, sense ser multitudinaris (perdria el seu encant), puc constatar que hi ha interès per la poesia, si bé no es coneix prou.
Mentre un vers, encara que xiuxiuejat a cau d'orella, ens desperte els sentiments i la consciència la poesia estarà viva.
No estic d'acord amb l'afirmació de Miquel de Palol. Jo no sóc capaç de fer rimar dues paraules (ja sé que això no és poesia, però ja m'enteneu) però penso que és al contrari: hi ha més poesia que mai (potser amagada entre les pedres) només cal que els poetes la tragueu fora!
Això és com pensar que als llibres els queden quatre dies en favor de la informàtica; no m'ho crec, perquè la màgia que tenen no la poden suplir els aparells electrònics...
Una abraçada.
Rotund: la poesia sempre existirà!
Gràcies pels comentaris.
Salut i POESIA.
Publica un comentari a l'entrada