(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Pàl·lida, calles;
escoltes com la bruixa
puja l'escala
i, amb la clau rovellada,
burxa el forat dels segles.
Montserrat Rodés
Riu d'arena
Edicions Alfons el Magnànim, 1992
(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
5 han deixat la seua empremta:
El silenci és allò que queda quan ja no queda res per dir...
Feliç any.
Miss Yuste.
El silenci també és la fornal on forgem la profunditat, els pensaments, els desitjos... El silenci també parla. Cada silenci té la seva clau... Cada porta la seva veu... I cada bruixa la gramàtica de la seva escombra...
Des del far nit bona.
onatge
Conec aquestes edicions, en tinc un plec de llibres i hi ha molt bons poetes.
Gràcies per la teva resposta d'ahir, Calpurni.
No cal tenir por , potser és una bruixa bona i si obre la porta dels segles, entraran els records de coses no viscudes, en un mar de silencis...
M. Roser
Miss Yuste, sempre quedarà quelcom per dir, no?
Onatge, hi silencis més expressius que milions de paraules.
Olga, és un llàstima però eixes publicacions passaren a la història, ja no se'n fan, la cultura no és rendible.
M. Roser, potser.
Gràcies a tots pels vostres comentaris.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada