 |
| (Imatge d'Albert Buzzi, presa d'ací) |
A la deriva,
des de la nau fugissera,
arrecerat en l’embranzida fosca
del fil de les hores
no blasmaré records.
Assetjaré les platges
del capvespre
on les ones de la passió
han dipositat les seues algues seques
sobre l’arena enterbolida.
Després, desdibuixat,
m’amagaré
en les recòndites entranyes
del silenci.
Finalment,
una acollidora lluna
novíssima,
potser,
em guarirà en el meu nou deliri.
Entrades
5 han deixat la seua empremta:
Jesús, m'agrada moltíssim aquest poema.
M'inspira a dir que el ser solitari és una persona forta i molt sensible.
Un preciós dia per a tu.
Gràcies Gemma. Ser solitari no ha de suposar altra cosa més que veure tot des d'un altre punt de vista.
Salut i poesia.
Sol ala platja amb la lluna per companya...tot un luxe!
M. Roser
Perdó volia posar -a la-...
Bona nit
Sí, un luxe, però la lluna ve després del silenci, quan ja no hi ha sol.
Gràcies pel comentari, M. Roser.
Salut i poesia
Publica un comentari a l'entrada