 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Aquests artefactes que hem vingut a dir poemes
naixen amb un ranci anhel de veritat.
Eterna, de l'instant, efímera, inconclusa,
fingida pels mots, inefable,
un mirall romput en estelles que ens esmussen,
veritat cada dia més vertadera...
El problema, però, és que en acabar-ne un
m'agafa un mareig amarg, com un cobriment,
un desassossec bascós davant
el seu incontrolable to assertòric.
Em disgusta que els poemes aspiren sempre
a dir com són les coses,
com si hom en parlés per primera vegada.
I és que per molt fragmentària o breu
que pretenguem la veritat,
la veritat del poema sempre apareix
com una mirada fixa, arrogant.
I això em pertorba.
Sovint tinc la sensació d'haver dit
molt més del que pretenia:
que tanta contundència, tanta exactitud,
no eren meues.
Com són de superbs i envanits els poemes!
Antoni Defez
L'arc de la mirada
Perifèric poesia, 2007
Entrades
9 han deixat la seua empremta:
Jo, un dia, vaig escriure un poema en el que hi dic, "poesia, aquest acte d'exhibicionisme..." i per això m'ha fet gràcia llegir el de n'Antoni Defez, car reflecteix una visió força similar a la meva. I si ho sentim així, suposo que és perquè ens estimem -i molt- el fet de llegir poesia, crear-la i compartir-la amb tots aquells altres exhibidors de veritats nues que des de la seva glacial sinceritat cremen l'ànima del qui la rep... Ens cal i molt la poesia, per tant, continuem arrecerant-nos en la balma poètica que ens consola dins el seu desassossec del fet d'adonar-nos-en de què és, realment, la vida...
Jo m'afig al que ha dit Violant.
Ni de conya! No hi ha cap raó - CAP- per deixar d'escriure poesia.
Bons Reis!!
Ai no ho sé pas...a mi em sembla que si s'ha de forçar la màquina dels sentiments per escriure poesia, ja potser això és una raó per no fer-ho.
Suposo que es tracta de passar-so bé amb la poesia, no pas de sentir-te angoixat pel fet d'escriure'n...
És una opinió!
M. Roser
Violant, Novesflors: Exhibir els sentiments és, de vegades, beneficiós i clar que ens cal la poesia, Montse, clar. I no fa falta forçar els sentiments, sempre es pot escriure poesia perquè sempre tenim sentiments, M. Roser.
Gràcies a TOTES pels comentaris.
Salut i poesia.
Recordo haver llegit al llibre del poeta alemany Rilke, "Cartes a un jove poeta" que, quan l'aprenent de versos li demana que li doni algun concell, el mestre Rilke li contesta: si no tens res per dir, no facis poemes...
Una altra cosa és quan un té la necessitat de fer-ho, allò que en diuen "la teràpia del boli"...
El que jo no comprenc és que el fet de escriure poesia, et provoqui angoixes i un si revegi...
M. Roser
M. Roser, crec entendre que el poeta diu això perquè una vegada fet el poema no s'ajusta a la seua pretensió inicial i diu altres coses que no hi eren al principi, que el poema no respon exactament a allò que ell volia transmetre. És difícil reflectir en paraules les pròpies sensacions i els sentiments més personals!
Gràcies per la "revisita".
Salut i poesia.
Sense una mica de vanitat, igual com d'humilitat, no es fan els poemes.
Vanitat i humilitat, difícil d'unir, però tal vegada tingues raó, Helena. Gràcies pel comentari.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada