 |
| (Fotografia pròpia: escultura de Florència) |
M’invites, em crides amb força
al combat.
Esperes de mi el gest
titànic de la paraula,
la justa
consciència d’allò etern dins un gargot.
Esperes de mi la lucidesa
del concepte
brodat amb garlandes
d’or i llorer.
Eixiré a la porta a esperar-te, sí,
però has d’ensenyar-me la primera paraula!
La paraula eterna!
Entrades
4 han deixat la seua empremta:
La paraula eterna naix amb cada vers, amb cada poema. Molt bonic.
Realment preciós !!!
Sincerament.
Una abraçada
Quan obri la porta entrarà un doll de paraules, potser l'hi trobaràs la teva paraula eterna. Segurament cadascú te la seva própia...
Petons,
Gràcies a totes pels comentaris.
Quina necessitat tenim de les paruales!
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada