 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
a dalt de la tribuna, si no eres feixista?
Vestit de blau marí, palplantat, la mirada llunyana,
sembles absent de tot. Poder? Cap no en tenies.
Avantatge? No cap. Potser veure teatre
de franc des de la llotja municipal, anar
vestit de gala a dalt del presbiteri
els dies sants, mentre la catedral
s'omplia de creients si més no en l'espectacle.
(Un reflex blau molt clar m'arriba del brillant
que dus a la corbata mentre jo, arrecerat
en algunes faldilles, m'omplo a poc a poquet
de tenebra i de por, de pecat i calfreds.)
Ara, però, és un matí d'hivern
i tu t'estàs a dalt de la tribuna,
voltat de gent estranya, de senyores
elegants amb pells esborrifades, evasperon hispanes,
dones del general, del jutge, del delegat d'Hisenda...
Tens quasi quaranta anys, dos fills i mig,
un uniforme blau marí com cal en aquests anys mansíssims
i ets encara
fill de papà sense massa pervindre
(massa germans per un pastís petit)...
Però tu poc hi penses: ets el gran.
I amb mirada llunyana, a dalt de la tribuna,
veus com passa el desfile.
També així et passaran
els vint anys de la vida que et queda,
sempre una mica absent, sempre com si portessis
un uniforme estrany, amb el cap sota l'ala,
preservant-te de tot, caminant poc a poc
per un món que ja mai no sabré si era el teu.
Narcís Comadira
Àlbum de família
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Aquest signe de Victòria, ves per on, llavors omnipresent, també era gravat en un monòlit de 9 tones que primer va ser a la Plaça de la Font, després a la carretera de València, i ara a les roques de la Platja del Miracle. L'Ajuntament, el 1984, el va retocar i hi va fer gravar un meu poema dedicat a Tarragona. Ara és sobre el mar, i la Victòria va quedar sepultada per la poesia.
Infinitament més preciós el teu poema que aquest repel·lent signe, infinitament...
Quan m'acoste per Tarragona hi aniré a veure'l, Olga.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada