(Imatge presa d'ací) |
La nit descén sobre un mantell de fulles
i fa de la memòria un trecaclosques.
A sota els peus grinyola l'arpa efímera
dels records, fils de gel o d'invisible
s'agiten sobre el brancatge dels cérvols.
Hi ha l'insomni del vent i de la música.
Algú parla d'harmonia secreta.
La follia dels ull, com claus de vidre
en una nit de fang. El llop astut,
les paraules daurant-se amb el silenci.
Si escrius la cendra aterridora, pren
la pedra que desfà el primer abisme.
Com no?
Hi ha l'insomni de les multituds.
Quan la foscor penetra claredats,
secrets de llum per a guarir els morts
en l'altra riba, fils de boira i sang
en l'estació del fred, oli essencial,
vibrant en la metamorfosi d'Alícia
al·lucinada, el nom perdut i blau.
Saps que tret de l'enyor,
només el poema inventa solituds.
Xúlio Ricardo Trigo
La veritat cansa
Ed. Bromera, 2005
Més sobre l'autor, ací
3 han deixat la seua empremta:
L'insomni del vent i de la música, ens porta solituds d'enyor, solituds de poema...
Xulio és un escriptor fèrtil i polifacètic, profeta de les terres on viu i que prepara amb pas segur els camins cap a la glòria.
Home de fermes decisions, els déus el protegeixen.
M. Roser, has reparat que les solituds mai estan a soles? Sempre acompanyen a alguna persona.
Olga, es veu que coneixes ben bé a Xulio.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada