DAUS I DUBTES



(Foto de Jalsínap)

Un vent trist agita els avellaners de la infantesa,
el futur segueix dormit en aquell jardí,
l'oblit habitable
no desbrossà els esbarzers
ni acomplí les seues promeses,
ni despullà els dubtes.

Amalia Iglesias Serna

Dados y dudas

Editorial Pre-Textos, 1996

Més sobre l'autora, ací

(Traducció de l'original feta per mi)

PENSAMENTS PINTATS (VI): DÉU

(Fotomuntatge propi a partir de La Creació de Miquel Angel)

L’ésser humà en la seua eterna ignorància

creu cegament en Déu.

Caldria preguntar-se d’igual manera

per què Déu no creu en l’ésser humà.

QÜESTIÓ DE TEMPS

El jove poeta de Benissanó, Joan Castellano, ha guanyat el VII premi de poesia Poeta Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona en la seua edició de 2012. Ho va fer amb el poemari titulat "Qüestió de temps". El Cau de Calpurni vos presenta en primícia un dels seus poemes. I també aprofita per a donar a conéixer un poeta que inicia un camí que de segur serà llarg i pròsper. Enhorabona!

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 Havia de ser a l’hora exacta,

el dia assenyalat, el moment oportú...

l’instant precís, l’empenta justa.

Tot seria ben diferent. Ves a saber:

ella et mira amb aparent innocència,

 tu li adreces el serrell amb la mà.

Sota la taula heu fregat les cames,

 tu fas com que dissimules.

Tens els llavis a l’abast

i el seu somriure t’imposa.

Al voltant tot sembla acompanyar-vos,

converses i bona música. O no tan bona, t’és igual...

Ara entreu dins la mar,

et sents estranyament lliure,

dolçament aïllat...

li contes la teua vida

i desitjaries tornar-ho a fer.

Allà dins, amerats, no enteneu de metàfores,

però els cossos invoquen artificis de llibertat.

Egoistament feliç,

vagament alliberat...

No cal que et gires.

No intentes abastir aquell paisatge.

No hi veuràs res ni ningú.

T’estreny, lúcid, el mateix pensament:

Havia de ser a l’hora exacta,

el dia assenyalat, el moment oportú...   

Joan Castellano

1r Premi de poesia Poeta Teodor Llorente

La Pobla de Vallbona 

VII edició, 2012

LIEBSTER BLOG AWARD

Nasara, autora de l'excel·lent blog Paraulesdevent

(http://paraulesdevent.blogspot.com.es/) ha tingut la deferència de triar el meu blog com a un dels seus cinc favorits. Moltes gràcies.

Liebster Blog Award, és un premi que concedeixen bloguers a altres bloguers i té com a finalitat estimular i donar a conéixer blogs que no tinguen més de 200 seguidors. Cal seguir tres normes bàsiques:

1. Copia el premi en el blog i enllaça-lo al bloguer que te l'atorgà.

2. Selecciona els teus cinc blogs preferits i escriu comentaris als seus blogs perquè coneguen que han rebut el premi.

3. Espera que continuen la cadena i trien també els seus cinc blogs preferits. (Entre ells no pot estar el blog de la persona que t'ha triat).

Sóc seguidors de moltíssims blogs, tots ells de molt bona qualitat i tots mereixedors del premi. No obstant això he decidit premiar cinc que m'agraden per alguna particularitat. Són:

1. NOIA DE POBLE A LA CIUTAT

(http://noiadepoblealaciutat.blogspot.com.es/). Miss Yuste ens presenta una visió de la vida molt personal, inserida en l'entorn on viu.

2. GINO-ART

(http://maijo-gino-art.blogspot.com/). Simplement perquè m'agrada la seua estètica.

3. A LA LLUM D'UN FANALET

(http://fanalblau.blogspot.com/). Sap mesclar fotografia i poesia amb gran destresa i resultats excel·lents.

4. SOL DE MITJA NIT A REYKJAVÍK

(http://granissatdellima.blogspot.com.es/). M'agrada la seua poesia.

i 5. FINÈS ENTRE TOTS I TOTES

(http://menamictolosan.blogspot.com.es/). Valore molt l'esforç d'aquesta finesa per conéixer la nostra cultura i la nostra llengua. A més a més ens dóna a conéixer el seu món.

ANDANES



(Imatge no identificada presa de la xarxa,
retocada per mi)

HAS passat per dos o tres ciutats

igual que dèbilment canvia el temps;

la teua vida és una foto amb senyals

d'haver estat punxada en diverses cases.

La foto és d'aquest instant

amb un fons d'andanes en què hi ha

viatgers amb la teua cara i el teu equipatge.

Álvaro García

Intemperie

Ed. Pre-textos, 1995

Més sobre l'autor, ací

(Traducció de l'original en castellà)

POEMA AMB DATA (VIII): 16 DE MAIG DE 1973

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Dia 16 de maig de 1973.

Una d'eixes moltes dates
que ja no em diuen res.

On vaig ser eixe dia,
què vaig fer, no ho sé.
Si als voltants s'haguera comés un crim,
no tindria coartada.

El sol va brillar i es va apagar
sense que jo me n’adonara.
La terra va girar
i no ho vaig mencionar al meu diari.

Preferiria pensar
que vaig morir breument,
i no que res recorde,
encara que vaig viure sense pausa.

Perquè si no vaig ser cap fantasma:
vaig respirar i vaig menjar,
doní passos
que se sentien
i les empremtes dels meus dits
hagueren d'haver quedat en les portes.

Em vaig reflectir en l'espill.
Duia posat quelcom d'algun color.
I segur que va haver-hi gent que em va veure.

Potser eixe dia
vaig trobar quelcom que havia perdut abans.
Potser vaig perdre quelcom que vaig trobar després.

Em van embargar sensacions, sentiments.
Ara tot això és
com punts entre parèntesis.

On em vaig ficar,
on em vaig soterrar,
en veritat no és un mal truc
perdre's a una mateixa de vista.

Agite la meua memòria,
tal vegada quelcom en les seues branques,
endormiscat per anys,
isca de sobte volant.
No.
Evidentment exigisc massa:
tant com un segon.

Wislawa Szymborska

Fi i principi, 1993
(Traducció feta per mi a partir d'una versió en castellà de Gerardo Beltrán)

QUADERN DE SAL

(Tina Modotti, fotografia d'Edward Weston)

Carles Mulet

Quadern de sal

Edicions 96, 2011

Més sobre l'autor, ací

SIMPLEMENT, OLGA XIRINACS

Hui, onze de maig,  és l'aniversari de l'escriptora Olga Xirinacs. El Cau de Calpurni vol homenatjar-la amb aquest poema de l'últim dels seus llibres de poesia "La taronja a terra" on fa una lúcida reflexió del nostre pas per la vida.



(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 SIMPLEMENT

 Til·lers i alzines, roures, oms i avets

són columnes que em guarden de l'horror del cel.

Plàtans i àlbers, castanyers i pins,

fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,

tal com jo em plego al fet de viure.

Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,

ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.

Tampoc els arbres saben per què brosten

un any i un altre, fins que el llamp els venç

o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,

em protegeixen del buit inclement on em perdria.

Em fan ombra i escalf, i bon sostre,

i paret si convé, i suport pels meus passos.

Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies

com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.

Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.

Com més creixo i camino, més m'adono

que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:

com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.

Olga Xirinacs

La taronja a terra

Ed. Òmicron, 2011

Més sobre l'autora ací i ací

POEMA AMB DATA (VII): 11 DE MAIG, RÈQUIEM

Al més d'agost, quan encara no havia començat la col·lecció de poemes amb data, vaig publicar el poema Rèquiem de José Hierro. Aquest poema conté una data i l'he afegit a la col·lecció. Torne ara a reproduir-lo.

Manuel del Río, natural
de España, ha fallecido el sábado
once de mayo, a consecuencia
de un accidente. Su cadáver
está tendido en D′Agostino
Funeral Home. Haskell. New Jersey.
Se dirá una misa cantada
a las nueve treinta, en St. Francis.

Es una historia que comienza
con sol y piedra, y que termina
sobre una mesa, en D′Agostino,
con flores y cirios eléctricos.
Es una historia que comienza
en una orilla del Atlántico.
Continúa en un camarote
de tercera, sobre las olas
-sobre las nubes- de las tierras
sumergidas ante Platón.
Halla en América su término
con una grúa y una clínica,
con una esquela y una misa
cantada, en la iglesia St. Francis.

Al fin y al cabo, cualquier sitio
da lo mismo para morir:
el que se aroma de romero,
el tallado en piedra, o en nieve,
el empapado de petróleo.
Da lo mismo que un cuerpo se haga
piedra, petróleo, nieve, aroma.
Lo doloroso no es morir
acá o allá...

Requiem aeternam,
Manuel del Río. Sobre el mármol
en D′Agostino, pastan toros
de España, Manuel, y las flores
(funeral de segunda, caja
que huele a abetos del invierno),
cuarenta dólares. Y han puesto
unas flores artificiales
entre las otras que arrancaron
al jardín... Liberame domine
de morte aeterna... Cuando mueran
James o Jacob verán las flores
que pagaron Giulio o Manuel...

Ahora descienden a tus cumbres
garras de águila. Dies irae.
Lo doloroso no es morir
Dies illa acá o allá,
sino sin gloria...
Tus abuelos
fecundaron la tierra toda,
la empapaban de la aventura.
Cuando caía un español
se mutilaba el universo.
Los velaban no en D′Agostino
Funeral Home, sino entre hogueras,
entre caballos y armas. Héroes
para siempre. Estatuas de rostro
borrado. Vestidos aún
sus colores de papagayo,
de poder y fantasía.

El no ha caído así. No ha muerto
por ninguna locura hermosa.
(Hace mucho que el español
muere de anónimo y cordura,
o en locuras desgarradoras
entre hermanos: cuando acuchilla
pellejos de vino, derrama
sangre fraterna). Vino un día
porque su tierra es pobre. El mundo
Liberame Domine es patria.
Y ha muerto. No fundó ciudades.
No dió su nombre a un mar. No hizo
más que morir por diecisiete
dólares (él los pensaría
en pesetas). Requiem aeternam.
Y en D′Agostino lo visitan
los polacos, los irlandeses,
los españoles, los que mueren
en el week-end.

Requiem aeternam.
Definitivamente todo
ha terminado. Su cadáver
está tendido en D′Agostino
Funeral Home. Haskell. New Jersey.
Se dirá una misa cantada
por su alma.

Me he limitado
a reflejar aquí una esquela
de un periódico de New York.
Objetivamente, sin vuelo
en el verso. Objetivamente.
Un español como millones
de españoles. No he dicho a nadie
que estuve a punto de llorar.

JOSÉ HIERRO

de Cuanto sé de mi.

QUATRE VARIACIONS SOBRE LA LLUM



(Imatge de Purolipan, presa d'ací)

I

Des de l’obaga del silenci

fins a la llum eterna

hi ha un camí impossible.

II

Cap camí és necessari;

l’únic viatge possible

és l’eterna busca de la llum.

III

Tot sovint la llum

mor allà on ningú

és capaç de veure-la.

i IV

La clau que obri el cel a la llum

és la mateixa que tanca els ulls dels orbs.

POEMA AMB DATA (VI): 5 DE MAIG DE 2002, SONET D'ALLEUJAMENT

Aquest poema amb data és la continuació del publicat el 21 d'abril. Fa referència a la segona volta de les eleccions presidencials de França del 2002. L'autor en una nota indica que va ser escrit per un repte poètic que el va llançar la seua amiga escultora Sophie Pastís en una vetllada entre artistes: escriure de forma espontània un sonet per a l'ocasió titulat "excrement" (sic) en un rotllo de paper higiènic! El repte el va aprofitar per donar seguiment a La nit de Pen.

5 DE MAIG DE 2002: SONET D'ALLEUJAMENT 

Després en cada cabina electoral, al seu Corpus Christi,

L'objecte de reciclatge és dipositat a l’urna;

Papereta chiraquiana: obscena distribució

D’excrements blaus-blancs-rojos amb pudors taciturns.

La carassa olorosa i el somriure arrugat
Són per a tu Bernadette, oh, orgull nacional!
I per al Supermentor que, escapant d’allò pitjor
Troba el seu lloc en l'extrem d'aquesta ranura.

Per defecte s’ompli la desafiant finestra,
En la que, novament s’encarna
El grotesc nas presidencial!

El gaullisme apareix al fons de la tassa:
Un presumpte infractor, elegit calladament,
Escapant al seu forat per l'esforç general.

(Traducció del francés feta per mi)

 Yannis Youlountas

Poémes Ignobles

Editions La Gouttière, 2005

-------

5 MAI 2002, SONNET DU SOULAGEMENT

Depuis chaque isoloir et son corpus christi,

L'objet du recyclage est descendu dans l'urne;

Bulletin chiraqué: obscène répartie

A l'étron bleu-blanc-rouge aux relents taciturnes.

La grimace odorante et le ridé sourire

Sont pour toi Bernadette, ô fierté nationale!

Et pour Supermenteur qui, échappant au pire,

Retrouve ainsi sa place au bout de ce canal.

Par défaut se remplit l'éprouvante lucarne,

Au milieu de laquelle, en revenant s'incarne

Le nez présidentiel et caricatural!

Le gaullisme apparaît au fond de la cuvette:

Un présumé coupable, élu à la sauvette,

Echappant à son trou dans l'effort général.

ROUND

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

                                A Vicent Berenguer

RECONEC aquesta alba que desperta

molt a espai els perfils que la nit

féu oblidar com si fossen titelles

i no guerrers que perennement sotgen.

Reconec aquest rostre que ara es mira

en l'espill i a poc a poc recupera

la màscara escaient i ensinistrada

en l'art antic de mantenir muralles.

Reconec aquest cos i no l'estime

perquè és pura batalla on la derrota

dia a dia és magnífica i rotunda

com un ventre matern contra les ones.

Reconec aquest dubte que la llum

alimenta com a un nadó insigne

que no pot créixer i no desapareix

perquè és el centre del món i la causa.

Reconec aquest puny que escriu paraules

absurdes que ningú no pot comprendre

perquè són aigua d'un riu que no té albes

ni sadolla els pelegrins assedegats.

Marc Granell

Fira desolada

Columna, 1991

Més sobre l'autor, ací