 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Dia 16 de maig de 1973.
Una d'eixes moltes dates
que ja no em diuen res.
On vaig ser eixe dia,
què vaig fer, no ho sé.
Si als voltants s'haguera comés un crim,
no tindria coartada.
El sol va brillar i es va apagar
sense que jo me n’adonara.
La terra va girar
i no ho vaig mencionar al meu diari.
Preferiria pensar
que vaig morir breument,
i no que res recorde,
encara que vaig viure sense pausa.
Perquè si no vaig ser cap fantasma:
vaig respirar i vaig menjar,
doní passos
que se sentien
i les empremtes dels meus dits
hagueren d'haver quedat en les portes.
Em vaig reflectir en l'espill.
Duia posat quelcom d'algun color.
I segur que va haver-hi gent que em va veure.
Potser eixe dia
vaig trobar quelcom que havia perdut abans.
Potser vaig perdre quelcom que vaig trobar després.
Em van embargar sensacions, sentiments.
Ara tot això és
com punts entre parèntesis.
On em vaig ficar,
on em vaig soterrar,
en veritat no és un mal truc
perdre's a una mateixa de vista.
Agite la meua memòria,
tal vegada quelcom en les seues branques,
endormiscat per anys,
isca de sobte volant.
No.
Evidentment exigisc massa:
tant com un segon.
que ja no em diuen res.
On vaig ser eixe dia,
què vaig fer, no ho sé.
Si als voltants s'haguera comés un crim,
no tindria coartada.
El sol va brillar i es va apagar
sense que jo me n’adonara.
La terra va girar
i no ho vaig mencionar al meu diari.
Preferiria pensar
que vaig morir breument,
i no que res recorde,
encara que vaig viure sense pausa.
Perquè si no vaig ser cap fantasma:
vaig respirar i vaig menjar,
doní passos
que se sentien
i les empremtes dels meus dits
hagueren d'haver quedat en les portes.
Em vaig reflectir en l'espill.
Duia posat quelcom d'algun color.
I segur que va haver-hi gent que em va veure.
Potser eixe dia
vaig trobar quelcom que havia perdut abans.
Potser vaig perdre quelcom que vaig trobar després.
Em van embargar sensacions, sentiments.
Ara tot això és
com punts entre parèntesis.
On em vaig ficar,
on em vaig soterrar,
en veritat no és un mal truc
perdre's a una mateixa de vista.
Agite la meua memòria,
tal vegada quelcom en les seues branques,
endormiscat per anys,
isca de sobte volant.
No.
Evidentment exigisc massa:
tant com un segon.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
De vegades fem una vida tan rutinària, que se'ns fa difícil recordar alguna cosa en concret...
M'ha agradat això de perdre's a una matéixa de vista...
M. Roser, i si poguérem desconnectar-nos temporalment, recapitular i tornar amb la rutina?
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada