(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
A Vicent Berenguer
RECONEC aquesta alba que desperta
molt a espai els perfils que la nit
féu oblidar com si fossen titelles
i no guerrers que perennement sotgen.
Reconec aquest rostre que ara es mira
en l'espill i a poc a poc recupera
la màscara escaient i ensinistrada
en l'art antic de mantenir muralles.
Reconec aquest cos i no l'estime
perquè és pura batalla on la derrota
dia a dia és magnífica i rotunda
com un ventre matern contra les ones.
Reconec aquest dubte que la llum
alimenta com a un nadó insigne
que no pot créixer i no desapareix
perquè és el centre del món i la causa.
Reconec aquest puny que escriu paraules
absurdes que ningú no pot comprendre
perquè són aigua d'un riu que no té albes
ni sadolla els pelegrins assedegats.
Fira desolada
Columna, 1991
Més sobre l'autor, ací
3 han deixat la seua empremta:
:(
Quin poema més trist!
Vigorosa poesia per cert.
Efectivament, vigorosa i trista poesia.
Salut i poesia
Publica un comentari a l'entrada