suaument, com arriba la llum a l’alba.
Aquell dia els núvols no hi eren:
havien intuït la massacre,
havien intuït l’arribada de la mort.
Els arbres de dalt notaren el seu pas
i un calfred els recorregué sencers.
Amb la ràbia continguda de les bèsties
que busquen llurs víctimes, arribà.
L’horror esdevingué pànic i força.
I, després de les primeres sacsejades,
la llum es tornà roja i les il·lusions
es desferen en besllums negres.
Aquella fosca
retallava il·lusions com la dalla
talla les espigues.
La negror s’ensenyorí del túnel.
I la buidor, també.
La nua sang dels innocents regalimava
com paraules mudes,
com paraules no dites, paraules ja mortes...
I l’ofec dels crits ─dura pedra─
s’eternitzà en el rostre de l’horror.
(Tristament, la sang arribà a les clavegueres,
a l’entranya malferida del gest.)
I l’horitzó desaparegué en l’horitzó.
I els dies relliscaven en la sang.
I les innocències es desferen en remors.
I les vivències mudaren en papallones balbes.
I les maragdes i ametistes perderen
els seus reflexos.
I el cel morí.
D'ençà molts ploren amb llàgrimes
de records d’aromes i pètals
sobre les restes de la sang dels innocents.
Sis anys després: 43 morts, 47 ferits i 0 responsables.
Entrades
