 |
| (Imatge no identifica presa de la xarxa) |
per les arrels del plaer,
per les convulses encontrades
de la carn en desfici,
en el goig de la nit,
en la tendra lassitud de l'alba neta.
Et cercava
pels racons de l'amor o en els calaixos
de plor endins.
Et veia,
t'agombolava en els meus braços mascles,
et contemplava créixer en el migdia.
Et vaig cercar a nivell d'arada, filla,
solcant el cos encès.
Però no hi eres,
t'amagares
en el cap de cantó de la vena més ampla
o en el més balb indret de l'eixorquia.
Ara,
em desisteix per sempre la mà dreta
i els polsos se'm desfan en trista cendra.
¿Per quina incerta
drecera del no-res te me n'anares, filla?
Encara t'endevín com un blanquíssim
mocador dels adéus en les espigues
de juliol, al raig de llum dins la fontana clara,
als ulls profunds d'una noia que em mira
(tot teclejant, potser, la màquina d'escriure)
o qui sap si en un vol de papallons entre les tombes.
Josep M. Llompart
La capella dels dolors i altres poemes
Tres i Quatre, 1981
Més sobre l'autor, ací
Entrades
5 han deixat la seua empremta:
Un poema colpidor...
Colpidor i bellíssim...
L'escriptor s'ha de saber comunicar a través dels sentiments i amb les paraules ben triades. Els sentits i els sentiments són universals: només a través dels sentits aconseguirem connectar.
A vegades l'aprenentatge pausat d'un sol poema pot representar tota una escola, però amb la tria de les pròpies paraules.
En aquest cas, el missatge del poeta m'ha tocat de ple i m'ha fet esborronar...Un poema que destil·la dolor i tristesa, però també molta tendresa i sensibilitat...Per la bellesa de les imatges de com la pensa!
Teniu raó: el poema és colpidor, ple de sentiments i imatges molt suggeridores.
Gràcies a totes pels comentaris.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada