 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Eixe silenci tancat
com la nit
que no sé per què
em ve a ferir.
Les paraules buides
d’eixe home
que és al meu
costat dient no sé què.
El soroll d’un o de
mil cotxes
que passen, com
llamps, pels carrers.
El prendre un café
o mil cafés
a les tardes - tan
llargues!- dels diumenges.
Eixe dir de la gent
: ...anem fent...
Aquesta és la vida.
Això i poc més:
mirar com cau la
neu a l’hivern
i com floreixen les
roses en abril.
El fumar un
cigarro, dos o un cabaç.
El sentir-se feliç
o desgraciat.
El donar tot l’amor que no has sentit
o el tenir molta
por. Tantíssima por
que t’obligue a fer
versos
per tindre on
amagar-lo. Per enganyar la gent
Perquè la gent no
sàpia que tens por.
(Traducció del gallec feta per Armand Pau)
Manuel María
Ocho siglos de poesía gallega. Antología bilíngüe
Alianza Editorial, 1972
Més sobre l'autor, ací.
O vento, a albre, o ceio e máis a terra. / Ise silencio pecho como a noite /
que non sei por qué razón me ven ferir. / As verbas valeiras dise home / que
está a miña veira decindo non sei qué. /
O ruxido dun e moitos carruaxes / que pasan, como raios, polas rúas. / O tomar
un café i outro café / nas tardes —¡tan
longas!— dos domingos. / Ise decir da xente: ...imos vivindo... / Ista é a vida. Isto e pouco mais: / ollar como
cai a neve no Inverno / e ver frolecer as rosas por Abril. / O fumar un cigarro
ou mil cigarros. / O sentirse feliz ou desgraciado. / O dar todo o amor que ún
non sentíu / ou o ter moito medo. Tantísimo medo / que lle obrigue a ún a facer
versos / pra ter onde agachalo. Pra engañar á xente. / Pra que a xente non sepa
que ún ten medo.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Hi ha qui té por, de la por...
...i qui té por de la vida, dissortadament.
Gràcies pel comentari, M. Rosar.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada