TRENQUES LA NIT

El divendres, 31 de gener, a les 19,30, l'amic Jordi Guerola presenta el seu poemari "Amagatalls" al Centre Sociocultural de L'Eliana. Us deixe un tast del llibre.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Trenques la nit

quan em demanes misteri.

Sona la música

a ritme dels nostres batecs.

Per un instant

els nostres cossos

esdevenen invisibles,

perplexos,

acaronen records

que anem fent

amb cada sospir.

Jordi Guerola

Amagatalls

Ed. Germania, 2013

Més sobre l'autor, ací.

HI HA MOMENTS QUE TOT CAU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Hi ha moments que tot cau.

Com un vidre

cau la mort dins el cau del cervell

com el cos del silenci

espill que fou bell i ja és vell.

Hi ha moments

que tot cau. De les mans

cauen ànimes de marbre

com versos gelats o pedres fosques

i són els ulls un pou

tot tarquim

sense rels

i tot por.

Cau la nit com un cau.

I la llum

cau de vida

cau del cel   

          cendra o neu

cap a l'avenc dels morts

lents cabells

d'un vell Déu.

Josep Piera

Renou: la pluja ascla els estels. Renou

Tres i Quatre poesia, 1976

Més sobre l'autor, ací.

PENSAMENTS PINTATS (XXVI)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Som

lenta combustió,

cendra postrema, 

nuesa i soledat, 

futura absència,

domini desconegut,

fulles de silenci.

IMAGINES I PREJUTGES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Fèiem el so alegre d'una clau al pany

que obre una porta.

Ens vam despullar com qui obre

finestres que miren al mar:

els ulls fixats en cada línia d'horitzó.

En l'aigua dels besos

vam ofegar la set.

I les illes

van tocar la costa.

Ara imagines i prejutges

què s'hauria fet de nosaltres

si aquell amor hagués tingut més dies

com un tren al qual afegeixen més vagons,

si aquella tarda ara no l'hagués convertit

en aquest poema, bandera hissada

que sense vent

no oneja.

Perquè al capdavall

-com has gosat dubtar-ne?-

es va imposar la realitat:

les illes

van tornar a ser-ho.

Manuel Forcano

Estàtues sense cap

Editorial Proa, 2012

Més sobre l'autor, ací.

POEMA AMB DATA (LXVI): 16-1-1991 A SUMER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Haver escrit bellesa, goig,

bellesa i goig: sentit.

Haver escrit, amb cura,

aquesta breu paraula: dignitat.

Haver escrit això.

I encara més, pensar-hi,

com si fóra, de sobte, una primera volta.

Com diuen que vol dir el mot revelació.

Haver escrit, pensat, cregut, sentit.

Després poder dormir, mirar els noticiaris

i beure una cervesa, parlar amb els amics

del regiment del món, de les actualitats.

Enric Sòria

Compàs d’espera

Edicions de la Guerra, 1993

POEMA AMB DATA (LXV): 15 DE GENER 1991

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Els amos van manar començar.

En nom de fidels lleis hi engegaren

els deleteris punts de l'estratègia.

Ara esdevé rosat el Tigris cada jorn.

Els cérvols han fugit, al Nord, a les muntanyes.

Entre rostres humiliats, els nens demanen llet.

Enllà els límits possibles predominen duars,

cues i remembrances d'allò que no serà.

S'han barallat els déus de tots dos bàndols.

Comença el foc. S'enrunen les mirades.

        Se'm van cremar les mans mentre palpava

        les sines de l’amada.

El Nord i el Sud: tot fou desert. Els ulls,

el desig, les noves. Solament els estels

foren multiplicats cada capvespre.

La nit es féu de por i el dia

d'allargassats fantasmes.

Tot el mar s'hi afonà. Safareig tèrbol.

El cel caigué. Queia, cada hora.

La veritat, però, empara tots dos bàndols.

Establida per decret, una pàtria 

en fou la causa. Una pàtria?

Oh, jo tenia una pàtria, perduda, 

a la riba del mar. Demaneu per mi 

i us respondran les velles oliveres.

Les fidels lleis res no hi fan.

         Se'm van cremar els ulls mentre esguardava

         els cabells de l'amada.

Ara els carrers són buits i tot ho tapa

un roig arenal.

La sang renta totes les robes.

No puc encendre el llum ni beure aigua.

Oh, quants ocells famolencs alcen el vol!

Quantes goles desfetes!

Quantes caixes d'odi s'han destapat!

La llibertat mostrà les greus essències

i convertí en cappare un tirà.

        Se'ns va cremar la sang mentre parlàvem.

Hem d'apujar per l'escala dels àngels

i convèncer els déus:

"que els innocents siguen ja d'una

quitis de fam, i de dominis ".

 Joan Ismaïl

                                                     Vint-i-nou poetes valencians contra la guerra

                                                           La Forest d’Arana, 1995

NOVA PRESENTACIÓ DEL "LLIBRE DE CONTEMPLACIÓ"

DESOLACIÓ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I no podrem submergir-nos en eixa mar fosca, muda,

que atresora els nostres dúctils silencis i, egoista,

els guarda i continua, famolenca, devorant mirades

permanentment avesada amb l’ull sobre la superfície.

I no podrem acoblar la sang amb els ulls que ja no hi són

perquè només són tots dos líquids...

                                                             aigua, silenci,

gebres que han naufragat en el fons de les aigües del temps imperfecte.

Com un volcà amagat, però, ara voldríem fer nàixer

                           l’illa dels records sobre la mar desolada!

Del meu "Llibre de contemplació"

Editorial Germania, 2013

DE COM DOS POETES ALEGRES...

(Imatge pròpia)

DE COM DOS POETES ALEGRES NO TONSURATS 

FAN VIA NOCTURNAL PEL CARRER DE LA MAR

Tots dos encerten novells passatemps:

El del capell groc persegueix la granota;

l'altre amb el coltell fa a roda.

Joan, amb el jonc, dissenys diversos

mentre gaudeix Pau a picotar versos.

Pere Bessó

Les llimes de la vosgiana

Edicions de la Guerra, 1987

Més sobre l'autor, ací.

POEMA AMB DATA (LXIV): EL OTRO (ENERO 1, 1959)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Nosotros, los sobrevivientes,
¿a quiénes debemos la sobrevida?
¿quién se murió por mí en la ergástula,
quién recibió la bala mía,
la para mí, en su corazón?
¿sobre qué muerto estoy yo vivo,
sus huesos quedando en los míos,
los ojos que le arrancaron, viendo
por la mirada de mi cara,
y la mano que no es su mano,
que no es ya tampoco la mía,
escribiendo palabras rotas
donde él no está, en la sobrevida?

 Roberto Fernández Retamar

Vuelta de la antigua esperanza

La Havana, 1959

Més sobre l'autor, ací.