 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Els amos van manar
començar.
En nom de fidels
lleis hi engegaren
els deleteris punts
de l'estratègia.
Ara esdevé rosat el
Tigris cada jorn.
Els cérvols han
fugit, al Nord, a les muntanyes.
Entre rostres
humiliats, els nens demanen llet.
Enllà els límits
possibles predominen duars,
cues i remembrances
d'allò que no serà.
S'han barallat els
déus de tots dos bàndols.
Comença el foc.
S'enrunen les mirades.
Se'm van cremar les mans mentre palpava
les sines de l’amada.
El Nord i el Sud:
tot fou desert. Els ulls,
el desig, les noves.
Solament els estels
foren multiplicats
cada capvespre.
La nit es féu de por
i el dia
d'allargassats
fantasmes.
Tot el mar s'hi
afonà. Safareig tèrbol.
El cel caigué.
Queia, cada hora.
La veritat, però,
empara tots dos bàndols.
Establida per
decret, una pàtria
en fou la causa. Una
pàtria?
Oh, jo tenia una
pàtria, perduda,
a la riba del mar.
Demaneu per mi
i us respondran les
velles oliveres.
Les fidels lleis res
no hi fan.
Se'm van cremar els ulls mentre
esguardava
els cabells de l'amada.
Ara els carrers són
buits i tot ho tapa
un roig arenal.
La sang renta totes
les robes.
No puc encendre el
llum ni beure aigua.
Oh, quants ocells
famolencs alcen el vol!
Quantes goles
desfetes!
Quantes caixes d'odi
s'han destapat!
La llibertat mostrà
les greus essències
i convertí en
cappare un tirà.
Se'ns va cremar la sang mentre
parlàvem.
Hem d'apujar per l'escala
dels àngels
i convèncer els
déus:
"que els
innocents siguen ja d'una
quitis de fam, i de
dominis ".
Joan Ismaïl
Vint-i-nou poetes valencians contra la guerra
La
Forest d’Arana, 1995
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Caram, un poema molt tràgic...Sort dels estels que es multiplicaven cada vespre!
Bona nit.
El poema és tràgic, sí, M. Roser, la guerra que té eixes coses.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada