EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dimecres, 15 de gener de 2014

POEMA AMB DATA (LXV): 15 DE GENER 1991

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Els amos van manar començar.
En nom de fidels lleis hi engegaren
els deleteris punts de l'estratègia.
Ara esdevé rosat el Tigris cada jorn.
Els cérvols han fugit, al Nord, a les muntanyes.
Entre rostres humiliats, els nens demanen llet.
Enllà els límits possibles predominen duars,
cues i remembrances d'allò que no serà.
S'han barallat els déus de tots dos bàndols.
Comença el foc. S'enrunen les mirades.

        Se'm van cremar les mans mentre palpava
        les sines de l’amada.

El Nord i el Sud: tot fou desert. Els ulls,
el desig, les noves. Solament els estels
foren multiplicats cada capvespre.
La nit es féu de por i el dia
d'allargassats fantasmes.
Tot el mar s'hi afonà. Safareig tèrbol.
El cel caigué. Queia, cada hora.
La veritat, però, empara tots dos bàndols.
Establida per decret, una pàtria 
en fou la causa. Una pàtria?
Oh, jo tenia una pàtria, perduda, 
a la riba del mar. Demaneu per mi 
i us respondran les velles oliveres.
Les fidels lleis res no hi fan.

         Se'm van cremar els ulls mentre esguardava
         els cabells de l'amada.

Ara els carrers són buits i tot ho tapa
un roig arenal.
La sang renta totes les robes.
No puc encendre el llum ni beure aigua.
Oh, quants ocells famolencs alcen el vol!
Quantes goles desfetes!
Quantes caixes d'odi s'han destapat!
La llibertat mostrà les greus essències
i convertí en cappare un tirà.

        Se'ns va cremar la sang mentre parlàvem.

Hem d'apujar per l'escala dels àngels
i convèncer els déus:
"que els innocents siguen ja d'una
quitis de fam, i de dominis ".

 Joan Ismaïl
                                                     Vint-i-nou poetes valencians contra la guerra
                                                           La Forest d’Arana, 1995

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Caram, un poema molt tràgic...Sort dels estels que es multiplicaven cada vespre!
Bona nit.

Calpurni ha dit...

El poema és tràgic, sí, M. Roser, la guerra que té eixes coses.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada