MADURESA

(Foto: Montse Argerich, Projecte Sàvia Vellesa, presa d'ací)

I

Quan el basal ha dit la teua imatge
alces la vista al cel, com un mirall
sense argent viu, amb plom a les entranyes.
El que fou teu és ara de ningú
i va del cor al rostre de la mancança
o el deformat enyor d'un altre temps,
d'una pau alta, omega de l'angoixa.

II

Guardes intern el jo que creus de sempre
autoretrat i el veus caricatura
de tu mateix. La terra dóna fruits
i ja no ets arbre de fulla perenne
ni escull que guaita enfront de la tempesta.
Guanya l'envit un vell que parla argot
i no l'ha après en texts de Vallmitjana.

III

No t'has reconegut la fesomia
ni el to de veu, ni els mots d'aquest llenguatge
de dandi trinxeraire. I el mirall
no t'ho perdona, et repeteix el rostre
a tots els murs. Un eco de la veu,
pel corredor dels dubtes fa ganyotes
de cansament, de por, de fosca ràbia.

IV

Trenca el mirall i viu l'ara mateix,
alliberat de pors i de recances.
Cada fragment repetirà el teu rostre
vers l'infinit, on es refan les coses,
per oferir-te una imatge completa.
Trenca el mirall i tria ser qui ets
contra la por i la mort. Trenca el mirall.

Jaume Pomar

Llavis de marbre blanc

Poesia 3i4, 1992

Més sobre l'autor, ací.