 |
| (Imatge pròpia) |
som estrangers del nostre propi alè
o escrivim poesies
que són guix al quitrà
i més prompte destorben que altra cosa.
Som persones non grates i punts dèbils,
un simple oblit com altres.
Anem fent-nos la idea:
som límits i ningú
no sabrà que hem passat,
perquè el temps és fugaç però no estrella.
Manuel Roig Abad
Memòries d'un gat verd
Viena Edicions, 2013
Entrades
6 han deixat la seua empremta:
Bo el poema i memorable l'última línia. Així i tot, malgrat l'oblit, escriurem poesia.
Malgrat tot escriurem poesia, Olga. Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Potser algú ens recordarà, no? Sinó que trist...
Bon vespre, Jesús.
Algú ens recordarà, Roser, però el pas del temps s'endurà també aquell que ens ha recordat.
Salut i poesia!
Moltes gràcies, Calpurni, per lliurar el teu temps i el teu espai (virtual, hehe) a les meues paraules. Jo em considere un bon recordador. De fet, alguna volta puc escoltar els sons de temps enrere: les mares cridant els xiquets per a dinar, les converses a la fresca quan és agost i es poden tractar els temes importants, veig, per exemple, els iaios anats temps amunt... I sí, no puc deixar de recordar-los, de recordar-los esforçadament i activa. D'ací el dolor del poema.
Gràcies Manuel per passar pel Cau i comentar el teu poema. Quins temps!
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada