CAÍN

 (Caín matant Abel, Bartomeu Manfredi)

Després de l'homenatge a Jacint Piquer i Muntañana

mort als trenta-un anys en un camp d'extermini nazi.

Caín sempre ha estat capaç d'inventar una nova fal·làcia,

d'abocar sobre l'altre la calúmnia,

de desenterrar l'arma de la intolerància.

Recorda, Caín  foragità un dia el seu germà,

li va negar l'ombra acollidora de la tribu

i l'abandonà en mans de la bèstia

que el va tractar pitjor que un porc

fins que només fou una despulla.

Caín convertí el seu germà en pecador

i féu porgar als hereus els seus suposats pecats.

Recorda, Caín apel·la sempre a l'oblit

-Comencem de nou amb una baralla nova.

Però ell mai no oblida, sembra la desmemòria 

perquè mai no siguem immunes als seus mètodes.

Caín la veu de la caverna.

Manel Alonso Català

Correspondència de guerra

Editorial Aguaclara, 2009

Més sobre l'autor, ací.

FAM

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Tinc fam, molta fam,

una fam caníbal de cames,

de braços, de mans, de llavis...

una fam bestial de besos,

de mossos, de carícies i d'arraps...

una fam intensa que em crema

i que al mateix temps m'ompli i em buida.

És aquesta una fam bestial, irracional,

una fam primària, instintiva,

macabra i, fins i tot, sòrdida.

És una fam que no entén de cors

sinó de fetges, estómacs i renyons.

No demana permisos ni dóna avisos.

Irromp sempre de colp,

desmuntant tots els plans,

vencent les resistències,

devorant les pors...

Si t'entra, no hi ha més opció

que lliurar-s'hi i aplacar-la
quan més prompte, millor.

Alba Fluixà Pelufo

En el camí de l'alba

Editorial Germania, 2013

Més sobre l'autora, ací.

OMBRA

(Imatge pròpia)

Home que esperes sense repòs,
Ombra cansada dins la llum polsosa,
L'última ardor se n'anirà per graus
I divagaràs confús...

Giuseppe Ungaretti

Sentiment del temps

Edicions 62, 1969

Traducció de Lluís Calderer

Uomo che speri senza pace, / Staca ombra nella luce polverosa, / L'ultimo caldo se ne andrà a momenti / E vagherai indistinto... 

PARAULA

III

Hi ha el poema com hi ha la solitud.
El que dius sobre el món, les comparances
que un moment tens
com a certes, els mots amb la ressaga
d'herència subreptícia, i el sentiment
precari entre la nit
d'un despertar minúscul.

IV

...I la paraula ens mena molt a dins
massa a dins de nosaltres
fins fer-nos estrangers
a casa nostra.

Ivan Brull

Cantaments

Onada Edicions, 2010

Més sobre l'autor, ací.

POEMA AMB DATA (LIX): SANT JOSEP

(La túnica de Sant Josep, Velázquez)

                                                           Al “Felip”, de nom Josep Ros

Fruiters en flor, rosat tocat d’estrella,

Enmig de verd intens —plana i ribera.

En l’alta mar d’atzur, una oronella...

S’embasta amb fil de sol la primavera.

            Josep Espunyes

Pa d’àngel

Poesia 3i4. 1991

Més sobre l'autor, ací.

AVANTATGE

Em mires 
i somrius
burlona també tu.
¿Potser has oblidat
que et desfiguraré
en qualsevol poema?

Enric Sòria

Varia et memorabilia

Gregal llibres, 1988

Més sobre l'autor, ací.

HOMENATGE

(Fotomuntatge propi)

Un petit homenatge a alguns poetes dels quals he publicat algun poema al blog.

PENSAMENTS PINTATS (XXVII)

(David Alfaro Siqueiros, "Nuestra imagen actual", 1947.
Col. Museo de Arte Moderno, INBA, México)

La ignomínia no presenta el seu ver rostre fins que no s’ha materialitzat.

19 SENSE OVIDI

Hui fa 19 anys que Ovidi fa vacances. Cada 10 març procure no oblidar, recordar la figura de l'artista, del poeta. Al primer any de publicació del meu blog li vaig retre homenatge i  feia una semblança d'Ovidi. El recupere hui i ací.

Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!

Sí. Hui fa dènou anys que Ovidi es va acomiadar de tots perquè se n’anava de vacances.

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!

Evidentment estem tots equivocats, pesem que Ovidi és mort però no, està de vacances. Al cap i a la fi morir és un mer acte fisiològic pel que Ovidi ja ha passat.
Li tocà nàixer ací, a la nostra terra i ell la va estimar com s’estima l’aire, com s’estima la vida.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabates Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

I tal vegada aquest amor no ha sigut correspost.

Tant com estime la terra, ai mare!

Visqué quasi d’incògnit, fidels als seus compromisos personals. Sense trair–se. Sense rebombori.

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,...

Compromés amb la seua opció política,...

Gairebé no comprenc per què la gent,
Quan em veia pel carrer em cridava: progressista!

... amb la pobresa, junt a la gent bona, la vida quotidiana, les il·lusions...

Arribarà el dematí
que el plor serà d’alegria.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.

... la poesia.

Són paraules que, a la terra
va deixar el SENYOR.

I va marxar com va nàixer, senzillament.

Senzillament un dia
potser s’acabarà.
A partir d’aquell dia
no sé que passarà.

Es va acomiadar com va viure, senzillament.

Cuideu-vos molt. Besades.

Segurament voldria que el recordàrem així, senzillament.

Sense plors, ni sospirs.
Sense tristor als ulls.
Sense paraules buides.
Sense morir de pena.

DRAP DE LA POLS, ESCOMBRA, ESPOLSADORS

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal

Cau de llunes

Ed. Proa, 1998

POEMA AMB DATA (LXVIII): EL SIS DE MARÇ DE MIL NOU-CENTS VUITANTA

(Imatge pròpia)

El sis de març de mil nou-cents vuitanta,

plegats, i sense esment, insectes de l’incert,

calàrem foc al fruiterar dels núvols.

Caigué la fruita viva sobre l’herba.

El freu, de sobte, se sembrà de plomes.

Les ones s’esponjaren amb l’embat del creixent

i s’inflaren les sines de la duna.

Tota la fruita vingué a la meva falda.

Guaita’m dreçada a l’hort de la quimera.

Collita sóc, sense orri ni graner,

i un sol nocturn m’ha acolorit les galtes.

I tu —que lluny!— esborres rastre i fulles

que fan camí fins al sorral on grana

el desconcert amb averany de festa.

Maria Mercè Marçal

Sal oberta

Edicions 62, 1993

Poema aportat per Mercè Lloret i Llopis. Ací, al seu blog, podeu llegir un bon comentari del poema.

VIST

(Imatge de Luis Marcelo Morais, presa d'ací)

Sala de espera.

Tranquil·lament dormita

un pacient.