(Imatge no identificada presa de la xarxa, retocada per mi) |
¿I si tot el que escric
tingués la
precisió
d'una càmera
fotogràfica
i pogués decidir
quina és
la porció de la
realitat
que vull enfocar?
¿I si amb
l'ajuda
d'un diafragma
i la velocitat
d'obturació
controlés la
quantitat de llum
que arriba a la pàgina
en blanc?
Esdevenir, en definitiva,
un camaleó que canvia
de color
per salvar la vida,
segons el seu temps
d'exposició.
Pistes falses
Ed. La garúa, 2006
Més sobre l'autor, ací
3 han deixat la seua empremta:
Molt ben trobat, la poesia com un objectiu fotogràfic.
Cadascú tria la proporció de realitat que li vol donar a les paraules i això, pot dependre de tantes coses...
Petonets.
I el temps de la paraula també és distint segons quins moments.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada